La campanya electoral anticipada d’abril de 2011

Casa de la Vall. Seu històrica del Consell General des del segle XVIII.

Andorra va celebrar eleccions generals anticipades l’abril de 2011 enmig de la pitjor crisi institucional i econòmica que ha patit el Principat en la seva història democràtica. Aquesta web recull el primer intent seriós d’aprofundir en les peculiaritats comunicatives d’un país escassament estudiat i amb una incipient professionalització d’aquestes pràctiques en l’àmbit polític. Parteix dels darrers comicis generals per tal d’extreure la idiosincràsia d’un jove sistema democràtic on les tècniques electorals primigènies basades en l’oralitat i el contacte directe mantenen una vigència i vitalitat inusitades a l’Europa del segle XXI, tot i la presència dels mass media i la  irrupció de nous canals digitals. Recull també valuoses impressions dels directors de campanya i líders d’opinió. “Una important aportació –escriu Pere-Oriol Costa –per als qui veuen necessari que Andorra camini cap a l’aprofundiment de la qualitat democràtica. Un aliat per a tots els que aspiren a un sistema plural i just on deixin de tenir espai algunes restes de caire oligàrquic”. Una aproximació rigorosa, sistemàtica i didàctica que va merèixer el reconeixement del Cercle de les Arts i les Lletres el 2011. L’obra va ser guardonada amb el Premi Principat d’Andorra d’investigació històrica l’octubre de 2011. Aquí trobaran una versió digital del llibre.

ELS CANDIDATS

Quatre aspirants a cap de Govern van encapçalar les llistes nacionals com a concurrents a la contesa electoral anticipada d’abril de 2011. També es van produir duels a tots els territoris. Va ser la convocatòria amb menys pluralitat de partits aspirants fins el moment, ja que, per primera vegada des de l’aprovació de la Carta Magna, només dues candidatures es presentaven en les set circumscripcions parroquials. En sis es va produir una pugna directa entre socialdemòcrates (PS) i demòcrates (DA) i a Sant Julià de Lòria es van enfrontar Unió Laurediana –en coalició amb DA– i el Partit Socialdemòcrata.

Els cap de cartell que van encapçalar les candidatures nacionals van ser aquests quatre.

|Anàlisi dels candidats i història dels partits|

LA CAMPANYA

A continuació, analitzem detalladament tots els elements que van conformar les campanyes electorals de les quatre candidatures nacionals. Per tal de facilitar-ne el contrast hem seguit la mateixa estructura de desenvolupament en tots els casos. També es pot consultar el cronograma d’actes i esdeveniments comparats amb el qual pretenem plasmar de manera resumida, l’estratègia seguida per cada partit. Entenem que pot resultar de gran interès com a guia mentre es consulta l’anàlisi de les quatre campanyes.

La campanya electoral andorrana, desenvolupada entre el 20 de març i el 2 d’abril de 2011, va posar sobre la taula la imperiosa necessitat de professionalitzar la comunicació política al país per aconseguir una gestió pública més eficient, que contribueixi a la campanya política permanent, i una correcta adequació a les rutines dels mitjans per tal d’obtenir la projecció pública desitjada. Els tretze dies de contesa no van ser suficients per corregir els errors que es venien cometent durant els dos anys previs. L’absència d’equips permanents de comunicació en els partits polítics andorrans va acabar passant factura, ja que el personal de campanya no va poder reaccionar eficaçment per revertir les fallades en encerts, i aplacar l’aclaparadora victòria de DA. El fet que el 31’43%[1] del cens ja hagués votat per dipòsit judicial abans del dia de les eleccions demostra fins a quin punt, la població tenia decidida la seva opció i com la campanya ha servit fonamentalment per mobilitzar els indecisos. Aquests es van decantar majoritàriament per Demòcrates per Andorra, una coalició que va realitzar una campanya electoral brillant i plena d’encerts, partint d’una correcta anàlisi de la situació social i política, i d’una estratègia molt estudiada que es va executar a la perfecció.

En aquesta web valorem l’estratègia de les candidatures en funció de com han optimitzat els recursos disponibles. Així, Andorra pel Canvi i Verds d’Andorra van fer una bona feina, malgrat no disposar de pressupostos tan elevats com els dels dos grans. La seva acció, però, va sucumbir sota el massiu vot útil. El PS va traçar una estratègia correcta però insuficient, apostant per les llistes territorials on esperava compensar la força que havia perdut a la candidatura nacional, en un to passional i excessivament dur que tractava de mobilitzar el seu electorat frustrat, inspirant confiança. Tanmateix, li va faltar temps per reconduir la imatge d’apatia del seu líder, i accions amb més impacte directe entre els votants per arruixar la desil·lusió conreada durant l’etapa al capdavant del Govern.

A excepció d’ApC, els partits andorrans no disposaven d’una estructura permanent dedicada a la comunicació entre campanyes, recorrent a aquests professionals únicament en períodes electorals. Això els incapacita per desenvolupar una adequada oposició, o per reforçar un lideratge dins de la societat, cometent sovint errors colossals fruit de la descoordinació, el desconeixement de les rutines periodístiques i de les necessitats bàsiques dels mitjans, i obviant a més, els mecanismes més adequats de mobilització i cohesió interns. Tal i com recull Marc Martínez (2010) en el seu estudi, els partits cauen constantment en la improvisació, estableixen contacte directe amb alguns periodistes sense convocatòries oficials per a tots, sense notes de premsa amb reaccions institucionals consensuades, i donen la impressió que cada membre fa la guerra pel seu compte, infrautilitzant així alguns recursos molt potents com el contacte directe i la confiança que estableixen amb els redactors. És necessari un pla de comunicació específic dins de cada partit que millori la seva relació amb els mitjans i, sobretot, amb la ciutadania.

La necessitat de professionalització es fa encara més patent quan considerem l’elevat grau de personalisme que impera a les candidatures, on prima més el perfil privat de l’aspirant, que la preparació tècnica o professional, com hem vist. Lògicament, no és l’únic component que influeix en la decisió, però es detecta en un grau elevat la tendència a votar als candidats –més que no pas les sigles que representa– en base a un vincle de relacions familiars i econòmiques fortament arrelat al territori i a les dinàmiques personals. De la mateixa manera, les parròquies juguen un paper fonamental en el resultat electoral, ja que obliguen als partits que volen tenir opcions de governar, a disposar d’una mínima organització que activi la xarxa de “clientelisme”[2] a cada territori, atès que s’hi decideix la meitat de la composició del parlament. D’aquí la importància cabdal que continua tenint a les campanyes andorranes la presència al carrer dels candidats, les tècniques de proximitat com el porta a porta, el canvassing[3] o els actes populars (festes, calçotades, reunions de poble, etc.).

En la investigació sobre les dinàmiques de treball i relacions entre els partits i els mitjans de comunicació durant la legislatura 2009-2011, Marc Rodríguez detecta un enorme desfasament entre els emissors polítics i les necessitats i rutines periodístiques. En el seu treball alerta sobre l’escassa professionalització del sector i de la improvisació i desorganització generalitzades entre ambdós agents que s’explica, segons creu, per una “inexistent consciència de la importància d’aquesta figura [el responsable de comunicació] a l’hora d’afrontar els reptes d’una societat moderna. Mentre que en anys anteriors era suficient amb fer política al servei d’uns interessos molt concrets, relacionats amb una economia liberal, a la satisfacció d’un electorat majoritàriament conservador i molt ancorat a tradicions d’èpoques anteriors, amb grans dèficits democràtics fins l’aprovació de la Constitució de 1993, ara no n’hi ha prou amb això”. En general, la classe política demostra una gran resistència a “adaptar-se als reptes d’una societat moderna” i més oberta. Queda molt camí per recórrer a Andorra, si es volen reproduir escenaris propicis per als polítics, ja que actualment “no s’aprofita l’ampli marge existent per aconseguir una presència positiva a nivell quantitatiu i qualitatiu” entre els mitjans i la ciutadania.

Si per alguna cosa passarà a la història aquesta campanya –a més de l’engruixat resultat obtingut per DA– serà per la irrupció de l’estratègia 2.0. Després d’alguns tímids flirteigs per part del PS el 2009, en aquesta contesa, la comunicació digital va entrar amb força a través de les xarxes socials Facebook i Twitter. Van ser les primeres eleccions convocades a través de Twitter, on el cap de Govern ho va anunciar al seu perfil oficial abans que es fes públic a través dels mitjans convencionals. Tot i que encara està molt lluny d’emprar-se com una autèntica eina de mobilització i s’ha fet servir més aviat com a mitjà per reproduir els missatges de campanya, és destacable l’intent generalitzat de recórrer a aquest terreny en un país amb una taxa de penetració d’Internet a les llars molt superior a la mitjana europea (79’5% el 2010 segons l’informe TATUM) i amb una moderna xarxa preparada per suportar descàrregues molt potents de dades com ara vídeos, música, fotografies, etc. A excepció de DA i VA, els partits no han emprat activament en aquesta campanya les xarxes socials per nodrir-se’n i mobilitzar el votant, sinó com un mer mirall des del qual difonien als massmedia, malmetent les autèntiques oportunitats que ofereix el suport digital. La política andorrana no s’ha adaptat encara de manera òptima a les regles de la comunicació avui en dia dominants: instantaneïtat, multimèdia, reciprocitat, interacció…

Ja hem destacat que la immigració queda totalment al marge del joc polític al Principat malgrat el seu pes demogràfic i econòmic. El 25’70% de la població decideix el futur del 100%[4]. La sensació més estesa entre els líders d’opinió entrevistats per a aquesta investigació és que, efectivament, no tenen cap presència a la campanya i no se’ls consulta en absolut, tot i que en altres països estarien en situació de votar a les eleccions municipals. Sí que reconeixen, en canvi, que els candidats “s’han deixat caure” per les cases regionals, on hi ha alguns ciutadans nacionalitzats amb dret a vot després de més de 20 anys de residència, amb l’objectiu de captar simpaties. La novetat en aquest sentit, segons Iago Andreu –cap de redacció d’El Periòdic d’Andorra– és que Antoni Martí “va insistir en diverses ocasions en dirigir-se als 70.000 habitants d’Andorra[5] i no només als 22.000 electors”. Malgrat tot, Albert Roig –director de l’ANA– és contundent, “a les campanyes electorals els immigrants es tornen invisibles per als polítics”.

Tornar a Investigació →

Conclusions →

NOTES.

[1] Dades oficials proporcionades per la Batllia el 2 d’abril al tancament del dispositiu especial en motiu del vot per dipòsit judicial.

[2] José Cazorla. Del clientelismo tradicional al clientelismo partidista. Barcelona, 1992.

[3] Philippe J. Maarek defineix el canvassing com una eina electoral interactiva que consisteix en visitar la gent a les seves llars o llocs de treball i que implica un contacte directe entre el candidat, que es desplaça, i el votant, que no es mou del seu entorn quotidià, amb l’objectiu últim d’aconseguir el seu suport a les urnes. És la forma de contacte ideal a les campanyes, ja que en fer-se personalment és la més autèntica, però només és factible en àmbits territorials reduïts.

[4] Segons el cens electoral, l’abril de 2011 posseïen dret a vot 21.852 persones. En un país amb 32.962 andorrans i 85.053 habitants totals significa que una quarta part de la població (25’70%) decidia el futur de la totalitat. Font: Departament d’Estadística del Govern.

[5] Segons els cens oficial de 2010 Andorra comptava amb 85.015 habitants. Ja hem explicat però que està en fase de revisió.

Anuncios