Candidats, candidatures i perspectives electorals

A les eleccions generals anticipades d’abril de 2011 van concórrer quatre aspirants a Cap de Govern.

  • Jaume Bartumeu (PS) Perseguia una altra oportunitat que redimís Bartumeu dels dos anys de petrificació governamental que havia conreat en el millor moment de la seva carrera. Quan a la fi havia aconseguit arrabassar el poder als liberals després de dotze anys intentant-ho, necessitava més temps per dur a terme el seu programa. Els andorrans, però, van creure que n’havien tingut prou deixant-li-ho provar i li van retirar massivament la confiança, com veurem en els resultats electorals. | Anàlisi d’imatge | Història del partit |

  • Antoni Martí (DA) Es va avançar a tots amb un missatge il·lusionant, creïble i carregat d’esperança amb el qual va marcar la campanya, de tal manera que la resta va anar a remolc dels seus “dards”, impregnats amb propostes de renovació i diàleg i no amb crítiques hostils ni crispació. L’onada taronja –com la van anomenar metafòricament els estrategues demòcrates– va persuadir la majoria de votants i va mobilitzar l’electorat apàtic i desencantat amb la classe política que dibuixaven les enquestes del CRES. | Anàlisi d’imatge | Història de la coalició |

  • Eusebi Nomen (ApC) Es va confiar. Cregué que durarien els efectes de la impetuosa campanya que havia plantejat dos anys abans i no va corregir a temps els seus errors. Quedant autoincapacitat per al diàleg amb les altres forces polítiques, la societat va preferir prescindir d’ell i l’heroi que havia construït durant la contesa anterior, va quedar desmitificat pels seus propis actes durant la legislatura, sense saber reconduir adequadament la seva imatge ni la seva estratègia durant la campanya. Aquest resident nacionalitzat va poder tenir a les mans la darrera paraula en la política andorrana durant dos anys, però no va saber treure partit del seu paper de força frontisa i els votants li van tancar la porta del parlament. | Anàlisi d’imatge | Història del partit |
  • Isabel Lozano (VA) L’humil partit d’Isabel Lozano tornà a rescatar-la de la segona línia política on s’havia retirat voluntàriament després de dos sonats fracassos electorals. Va fer una bona campanya si ens fixem en el resultat i ateses les seves possibilitats, però evidenciant un efecte molt limitat de totes les accions pels escassos mitjans i la baixa professionalització política i comunicativa del seu equip. Aquesta vegada no va ser suficient la proximitat al poble, el missatge clar i raonable, expressat de manera original i molt encertadament per tal de diferenciar-se de la resta de partits. | Anàlisi d’imatge | Història del partit |

LLISTES NACIONALS I TERRITORIALS

La presència d’assalariats del sector privat a la vida política andorrana és pràcticament residual. L’anàlisi de la situació laboral dels 57 integrants de les llistes nacionals de les quatre formacions que van concórrer a les eleccions del 3 d’abril -realitzat pel Diari d’Andorra -revela un perfil molt definit a cadascuna d’elles. El PS va presentar una majoria de funcionaris (7 de 17), mentre que DA i ApC van apostar pels empresaris (13 dels 17). En el cas de VA, sí que es dóna una major presència d’assalariats (8 de 16). El socialdemòcrata Jaume Bartumeu anava acompanyat per set empleats públics de l’administració general, de l’estat francès i d’empreses parapúbliques. A la llista que encapçalava el demòcrata Antoni Martí hi havia dues funcionàries, com a la de VA; i a la d’ApC, un bomber. Dels 17 empresaris inscrits entre les quatre candidatures, ApC n’acumulava set i DA, sis. A més, a la llista del PS hi havia un agricultor, i a la de DA, un advocat i un directiu de banca.

El ben cert és que els de 2011 van ser els comicis amb menor pluralitat de partits a les llistes parroquials ja que, per primera vegada des que es va aprovar la Constitució, només dues candidatures van concórrer a les set circumscripcions territorials. A sis s’hi van enfrontar directament els candidats de PS i DA, i a Sant Julià de Lòria van pugnar PS i Unió Laurediana, que es presentava a l’empara de DA. Els candidats de les circumscripcions parroquials complien a la perfecció tots els requisits que hem extret anteriorment, com a conseqüència del sistema electoral andorrà nacional-localista: persones fortament arrelades a la parròquia durant dècades a través de les seves famílies i els seus negocis, candidats naturals del país (generalment no nacionalitzats), vinculats als cercles locals de treball i informació, i escassa professionalització política, que supleixen amb formació en dret i/o una gran experiència empresarial. Majoritàriament són “gent de la terra” molt ben relacionada. Recordem que el component ideològic del vot andorrà no té gairebé incidència sinó que es basa, sobretot però no exclusivament, en aspectes purament personals, com ja hem demostrat en apartats anteriors.

PERSPECTIVES DE GOVERN I INTENCIÓ DE VOT

En principi, tant el candidat del Partit Socialdemòcrata com el candidat de Demòcrates per Andorra partien amb clares opcions de formar govern. La sensació generalitzada entre els mitjans de comunicació entrevistats era que el PS podia sofrir un vot de càstig dels electors i perdre alguns consellers, amb la qual cosa malmetria també la seva majoria simple i es veuria obligat a pactar si volia formar un govern estable. Demòcrates per Andorra es percevia amb moltes opcions de victòria, fins i tot com a favorit, encara que hi havia seriosos dubtes sobre si un partit creat tan sols uns mesos abans dels comicis, i encara a les beceroles organitzatives malgrat l’experiència i trajectòria dels seus integrants, podria aconseguir els vots suficients per desallotjar el PS de Casa de la Vall. En aquest context, ApC aspirava almenys a mantenir els seus tres parlamentaris i a convertir-se en el partit frontisa que donés la clau de Govern a un dels dos que es perfilaven com a dominants. Per la seva banda, l’ecologista Isabel Lozano era molt conscient de la dificultat que el seu partit, Verds d’Andorra, accedís al parlament i hagués donat per bo aconseguir un escó per la circumscripció nacional que li permetés una projecció pública més àmplia i un cert reforç econòmic per continuar creixent.

L’enquesta sobre opinió política, realitzada pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) el març de 2011 només uns dies abans de l’inici de la campanya electoral, llançava una intenció de vot majoritària a favor de Demòcrates per Andorra i confirmava l’enorme nínxol d’indecisos que es venia conformant durant tota la legislatura passada. Segons l’estudi, DA seria la formació més votada amb el 22% dels sufragis; el PS quedaria en segon lloc amb un 18’2% dels vots; seguit a gran distància d’ApC amb un 1’5% i de Verds d’Andorra amb un 1’3%.

En cas de complir-se aquests resultats, haguessin significat la pèrdua de grans percentatges per a totes les formacions respecte als comicis generals celebrats dos anys abans, especialment per al PS que hagués perdut 26’83 punts percentuals, però també per a ApC, que hagués caigut un 17’36% i probablement, no hagués pogut accedir al parlament. Verds d’Andorra perdria 1’87 punts respecte a l’abril de 2009 quedant-se fora de la cambra legislativa mentre que DA –hereu de Coalició Reformista– es deixaria un 10’24% dels vots aconseguits per CR, tot i treure-li gairebé 4 punts percentuals al seu principal rival, el PS, en intenció de vot.

Si es desgranen les xifres per circumscripcions territorials, el PS aconseguiria imposar-se a quatre (Andorra la Vella amb un 19’5%; Encamp amb 18’6%; La Massana amb 27’2% i Ordino amb 23’7%) i DA en les tres restants (Escaldes-Engordany amb el 27%; Canillo amb el 42’9%; i Sant Julià de Lòria (Unió Laurediana, aparat per DA) amb el 18%).

No obstant això, el sondeig també mostrava un elevat percentatge de persones que no van contestar o que encara no havien decidit el seu vot, el 55% del total, per la qual cosa el director del CRES, Joan Micó, va haver d’advertir que els resultats simplement apuntaven una tendència del que podria ocórrer a les urnes i que no es podia predir en absolut, ja que “el marge d’error és molt elevat”. Per intentar solucionar la manca d’afinament, el CRES va tractar d’elaborar una estadística que sumava a la intenció de vot declarada, les respostes dels que no havien contestat sobre la base del partit pel qual manifestaven més simpatia. Segons aquest paràmetre, DA obtindria el 30’2% dels vots i el PS el 27’7%, una diferència de tan sols 2’5 punts percentuals. Andorra pel Canvi aconseguiria el 2’7% dels sufragis i Verds d’Andorra el 2’4%.

Malgrat aquest esforç, però, un 35% dels enquestats es decantaven per no votar, o per no contestar. Amb aquests matisos, el PS sortiria millor parat que amb la fórmula inicial. Andorra la Vella i Encamp, tradicionals feus socialdemòcrates, es mantindrien com a dominis mentre que Ordino i la Massana, on el PS no acostuma a ser un guanyador tan habitual, se sumarien a la llista. El sondeig atorgava a DA les parròquies d’Escaldes-Engordany i Canillo, i a Unió Laurediana, la de Sant Julià de Lòria. A la majoria de territoris els marges de vot estaven molt ajustats, excepte a Escaldes.

Per tot plegat, només podem prendre aquestes dades amb una enorme cautela i únicament com una possible tendència, ja que la xifra d’indecisos i de persones que no es van manifestar va ser inusitadament elevada. Amb aquests condicionants, i després d’haver analitzat les respostes dels que van votar a les anteriors eleccions, hem conclòs que no es poden inferir les possibles transferències de vot entre partits de manera científica i mínimament fiable, per tant, hem preferit no incloure cap referència en aquest apartat.

Més aclaridores poden ser les dades sobre la ideologia dels andorrans amb dret a vot. Quan l’octubre del 2010 el Centre de Recerca Sociològica va demanar a la població que es posicionés a l’escala d’ideologies polítiques el 22% es va definir com d’esquerres; el 19% de centre; el 12% de centreesquerra; el 9% de dretes; el 8% de centredreta i només el 0’8% i el 0’5% es van declarar d’extrema esquerra i extrema dreta respectivament. Gairebé el 29% dels enquestats no va respondre a aquesta pregunta. Atenent els resultats un gran bloc social proper al 40% es decanta per posicions polítiques centristes i moderades.

Anuncios