Comparació amb altres països

Les campanyes electorals per accedir al Consell General andorrà es desenvolupen des de 1993 en la tradició democràtica europea i adopten els elements propis dels països del seu entorn més pròxim però aportant destacades particularitats que el converteixen en un cas singular. El sistema d’elecció mixta del seu parlament –majoritari a les llistes parroquials i proporcional a la circumscripció nacional –l’apropa més a les campanyes parlamentaristes espanyoles, on es trien representants al Congrés i el Senat, que a les semipresidencialistes franceses. Els aspirants han d’aconseguir, a una sola volta, convèncer el màxim número de compatriotes possible en llistes tancades i impulsades per un sistema de partits encara feble, paradoxal i en constant recomposició. Per una part el sistema electoral impulsa les grans formacions i les reforça dotant-les amb fons públics en funció del nombre de vots obtinguts amb la idea de crear estructures sòlides i estables però, d’altra banda, els continus canvis interns als propis partits impedeixen que la majoria d’aquests es consolidin en el temps. A Andorra és habitual que es creïn formacions ex profeso per a convocatòries electorals; que les coalicions d’una convocatòria es desfacin a la propera i es refacin amb sigles diferents; que els partits desapareguin integrats sota altres sigles o que una part dels militants es disgregui per crear una nova formació. D’aquesta manera, no és estrany que els candidats que aspiren a governar una parròquia o a formar part del Consell General busquin suport financer fora de les estructures partidistes –incapaces d’assumir el cost total per sí soles –obtenint el recolzament d’empresaris nacionals el que, de pas, contribueix a sostenir l’ordre de forces politicoeconòmiques tancat a unes poques famílies andorranes. Pel votant resulta difícil mantenir la fidelitat a un únic partit –especialment en convocatòries comunals –ja que els canvis interns i el transvasament de polítics han estat constants a l’etapa constitucional. El que prima en la decisió, doncs, és la conjunció d’interessos particulars i els llaços personals o empresarials que els uneixen als aspirants. Paral·lelament, en les convocatòries nacionals s’albira una tendència creixent al bipartidisme impulsada pel propi sistema. Jordi Guillamet ja advertia el 2009 de la “progressiva concentració dels grups polítics en dues grans tendències: l’una liberal i l’altra socialdemòcrata, més un centre amb resultats més modestos”. El 2011 es va consolidar definitivament aquesta evolució i per primer cop a la història es va conformar un parlament estrictament bicolor.

Per tot plegat el factor personal i de proximitat és fonamental a qualsevol campanya electoral andorrana. La major novetat respecte els seus veïns és que aquest microestat és capaç de desplegar a nivell nacional una estratègia que a Espanya, per exemple, només podrien permetre’s a les mitjanes o petites localitats. Gràcies a les reduïdes dimensions del país i del número de votants els candidats i els seus voluntaris poden visitar personalment un alt percentatge de sufragistes a través del porta a porta i de les tècniques de canvassing. Mecanismes tradicionals que a Andorra es mantenen plenament vigents i justificats, avui en dia continuen sent imprescindibles per recaptar un alt nombre de suports. El moviment seria l’invers al que succeeix a la resta d’Europa, aquí es desplega una campanya de tipus local de dimensions nacionals. Adoptant aquest mateix model d’actuació, el nord-americà Barak Obama ja va elevar a nivell estatal l’estil de les campanyes locals on el nucli central de la comunicació amb els votants era el porta a porta (Costa Badía, 2009). En aquest context segueixen perpetuant-se com a la resta del món les tècniques de propaganda ancestrals, especialment les de simplificació, exageració i desfiguració, por i intoxicació (Jean Marie Domenach).

Aquesta proximitat té una altra cara visible, la intensa personalització de la política. La relació existent entre votant i votat afavoreix la rendició de comptes del segon i el seguiment per part del primer. A diferència del que passa al Senat espanyol –on l’element d’equilibri territorial podria comparar-se a la circumscripció parroquial andorrana –els candidats que no compleixen amb la seva paraula perden la confiança del votant, es presenti aquest pel partit que es presenti en el futur. En aquest sentit podem assimilar els Consellers elegits a través del sistema majoritari a cada parròquia al paper que compleixen els parlamentaris britànics de la Cambra dels Comuns. Als districtes uninominals la relació entre el candidat i el votant és molt directa així que es fomenta una major conscienciació entre els ciutadans a l’hora que augmenta el pes de la responsabilitat sobre els representants electes[1]. Aquesta circumstància tendeix a castigar els partits petits o poc estructurats territorialment, que no poden aportar la mateixa quantitat de recursos econòmics ni personals per competir en igualtat de condicions. El cas de Verds d’Andorra és paradigmàtic.

Les campanyes electorals andorranes ofereixen un gran avantatge per a les formacions minoritàries que no es dóna a altres països del seu entorn. A través d’una legislació gens restrictiva i d’una tradició mediàtica electoralment oberta i plural es produeix una gran igualtat, si no en el tractament, sí en l’accés a tots els suports de campanya dependents de l’Estat i dels mitjans de comunicació privats. A Andorra inclús els partits sense representació institucional disposen d’espais gratuïts per penjar cartells; participen als debats televisius i radiofònics; les pàgines dels periòdics dediquen una secció diària a la seva informació de campanya; els mitjans públics cedeixen un espai gratuït a les seves programacions pels espots electorals; són entrevistats en profunditat, etc. Tots els candidats poden participar de la campanya electoral ja que els mitjans públics i privats s’interessen per les seves propostes, els donen veu de manera proporcional i busquen les seves reaccions als plantejaments d’altres candidats. Se’ls permet participar del joc obrint enormes oportunitats que als països veïns les formacions minoritàries no podrien ni somiar. Verds d’Andorra va aprofitar al màxim les possibilitats que li brindava aquest sistema igualitari i el 2011 va millorar lleument els seus resultats amb una campanya electoral mínima. A més, la legislació obliga a una certa igualació en determinats aspectes que influeixen en la visualització pública. Per exemple, les ràdios i diaris estan obligats a oferir la publicitat al mateix preu a tots els candidats, deixant en les seves mans l’opció de desemborsar més o menys diners a cada mitjà en funció del pressupost de cadascun i no de relacions empresarials o interessos polítics. També es prohibeix la col·locació de cartells fora dels espais gratuïts i específicament habilitats per a això a cada parròquia. Així que es redueixen les despeses de campanya mentre desapareix l’opció d’empaperar comercialment els carrers amb pòsters i banderoles i d’emprar tanques publicitàries d’important grandària com estem acostumats a veure a qualsevol ciutat espanyola o francesa. Els cartells són col·locats tradicionalment pels propis candidats o per activistes i simpatitzants de manera personal, no comercial, el que obliga a mantenir una certa estructura i organització de voluntaris que d’altra banda contribueix molt positivament a la mobilització interna. A causa d’aquesta igualtat de tracte les estratègies de publicity es relativitzen als partits i es queden en un segon pla, encara que no es descuiden totalment, però es primen altres eines pròpies de les grassroot campaigns. En la relació amb els mitjans es busca més la qualitat o un tracte diferenciat que l’impacte en si ja que aquest està assegurat.

La televisió no ha adquirit a Andorra el paper central en campanya que a la majoria de democràcies de la resta del món. Els partits no gasten grans sumes de diners en espots comercials en primer lloc perquè només se’ls permet emetre’ls als espais gratuïts de l’única televisió, pública, que opera al país i en segon perquè se li dóna més importància a les eines de comunicació interactives en contacte directe amb els votants. Es curiós com la majoria d’espots electorals andorrans no ha seguit l’evolució d’altres països on el model televisiu està més implantat. Aquí els vídeos són llargs –acostumen a durar de 3 a 5 minuts –i generalment poc persuasius en comparació amb els breus anuncis de 20 ó 30 segons que s’emeten, per exemple, als EEUU. Transmeten més idees del recomanable pel format, que ha de ser eminentment simbòlic i emotiu. Acostumen a ser més laudatoris i informatius que motivacionals. D’altra banda, els debats televisius celebrats durant aquesta campanya amb els candidats parroquials i nacionals han tingut un efecte nul a la decisió de vot ja que no han aportat res de nou a la resta de suports. Seria convenient preparar adequadament els aspirants per poder treure partit a aquest format televisiu amb un alt poder de persuasió com ocorre a altres països europeus (imatge, expressió oral i corporal, aportació de material gràfic de recolzament, oratòria…). Es tracta de debats amateurs malgrat que comença a consolidar-se la tradició. Tampoc ha arribat al país el costum cada vegada més estés de participar en programes televisius d’infotainmet perquè la graella no ho permet actualment.

Pel que fa a la campanya 2.0 ja s’ha donat el pas definitiu perquè tots els partits pugin al carro però tret d’algunes excepcions ho han fet molt tímidament. Andorra disposa de les condicions tècniques adequades per situar la seva democràcia al nivell de les experiències de Suècia, Finlàndia o Estònia però en canvi s’observa poc entusiasme per motivar una participació ciutadana a través de les tecnologies que permeti avançar en la cyberdemocràcia. A diferència del model nord-americà on es prescindeix del perfil del candidat i se centra l’atenció en les propostes polítiques i les donacions, les webs electorals dels partits andorrans segueixen la tradició europea i es caracteritzen per introduir informació sobre els valors de la formació i objectius, biografies del candidat i història del partit, agenda d’activitats, comunicats, informació de contacte i accessos directes per afiliar-se. Per altre costat, conceben els perfils a les xarxes socials –on estan subscrits sense excepció –com un mer aparador a l’estil dels mitjans de masses tradicionals tot desaprofitant les enormes possibilitats que brinden per tal de conformar xarxes afins que col·laborin a difondre el missatge a la vida real, a recaptar fons (fundraising) i a organitzar-se internament a l’estil de Generation Engage o Moms for Obama a la primera campanya presidencial de Barak Obama. Tant Verds d’Andorra com Andorra pel Canvi podrien trobar aquí una enorme basa per ampliar la seva presència social.

Tornar a Investigació →

NOTES.

[1] Blumer, Jay G. Tendencias de la comunicación política en las campañas electorales británicas. En Muñoz-Alonso, Alejandor; Rospir, Juan Ignacio. Democracia mediática y campañas electorales. Ariel SA. Barcelona, 1999.