Conclusions

LA SORPRESA DE LES ELECCIONS generals andorranes del 2011 no va ser tant que guanyés Demòcrates per Andorra com l’enorme diferència de vots que va obtenir i que va decantar el Consell General cap a una cambra totalment bipartidista, on els socialdemòcrates es troben en clara minoria igualant la pitjor representació parlamentària de la seva història amb sis Consellers, els mateixos que van assolir la primera vegada que es van presentar a uns comicis el 2001. Ningú esperava una distància tan gran abans de la campanya, cap líder d’opinió va poder preveure-ho encara que tots intuïen que hi hauria un canvi de govern. La grandesa de la campanya demòcrata va ser, precisament, aconseguir aquest enorme avantatge. Partien com a favorits a les enquestes però no es van confiar i van voler ampliar la distància. L’equip de DA va aconseguir posar en sintonia un conjunt d’eines i va aplicar unes dinàmiques bàsiques de grassroots campaign: escoltar a la gent, unir interessos, generar entusiasme, vinculació, activitat i compromís. Tot això sota la melodia de l’optimisme, la il·lusió i l’assossec que tant havien trobat a faltar els andorrans durant l’interrompuda legislatura anterior. Mentrestant, el Partit Socialdemòcrata es va veure arraconat per la seva pròpia estratègia que no li va permetre lliurar-se de les xacres d’imatge que arrossegava  des del seu complicat mandat. Va ser víctima del desgast de dos anys de conflictiu Govern i d’una línia de campanya continuista fins i tot en els aspectes més negatius. No va aconseguir fer calar entre els ciutadans la idea que el bloqueig parlamentari havia estat culpa de l’oposició i no va poder convèncer-los que el camí que havia encetat era el correcte i necessari per sortir de la crisi. Havia perdut la seva credibilitat i havia contribuït a fer irrespirable el clima polític a la Casa de la Vall. Bartumeu va arribar al Govern amb una profunda crisi econòmica i en marxar va deixar, a més, una profunda crisi política.

Andorra pel Canvi es va veure superat per l’efecte del vot útil i va rebre un fort càstig després d’haver protagonitzat la gran sorpresa a les eleccions de 2009. La mateixa que ha personificat en aquesta ocasió Demòcrates per Andorra. Els estrategues que dos anys abans havien treballat per impulsar el desconegut Nomen ho van fer ara per llançar el popular Martí i el nounat DA, el que demostra que una professionalització de les campanyes i de la comunicació política pot generar enormes efectes positius al país. Per manca de recursos ApC no va poder competir al mateix nivell que en els comicis anteriors –quan va superar la despesa de PS i CR junts –però va saber compensar-ho amb una gran originalitat i frescor. Es va centrar exclusivament en un target molt concret i es va oblidar de reformar la seva imatge pública, que havia perdut gran part de la seva credibilitat. A causa de la seva concepció de la política com a espectacle i de la seva predilecció mediàtica va resultar un candidat “artificial”, a l’americana, pels votants situats al marge del seu target una cosa que ha quedat demostrat que no agrada els electors andorrans que prefereixen un tracte més planer i personal. Per la seva banda, Verds d’Andorra pot considerar-se un autèntic supervivent a l’onada taronja. Amb un pressupost irrisori va aconseguir millorar lleugerament el seu resultat electoral gràcies a una sàvia utilització dels mitjans públics i a un electorat fidel que sembla haver tocat sostre.

L’ORDRE DE FORCES PARROQUIALS va ser decisiu per configurar un mapa taronja. Els comicis del 2011 van demostrar definitivament que no existeixen feus consolidats per a cap partit sinó que els territoris són sensibles i reaccionen a l’empatia dels candidats i al seu carisma. Les fidelitats partidistes no existeixen de manera generalitzada i les preferències de vot acostumen a respondre a altres factors de tipus personal, moltes vegades lligats a interessos econòmics, empresarials, familiars o de tipus particular. L’efecte Martí va arrasar a Escaldes-Engordany i va contagiar la resta de parròquies injectant entre els sufragistes una llaminera dosi d’il·lusió pel canvi, d’optimisme en el futur. El missatge de tranquil·litat i diàleg va seduir els votants més enllà de la ideologia del partit el que va suposar un altre gran èxit de la campanya ja que el programa electoral que presentava DA era molt poc concret i més aviat difús, realment semblant al del PS en els termes generals. Caldria plantejar-se si a les parròquies és convenient mantenir un discurs en clau exclusivament nacional o si seria interessant introduir alguns punts específics i diferenciats a cada territori. Al cap i a la fi, els votants volen sentir propostes pels seus problemes concrets i els candidats responen personalment de la seva gestió davant els seus conciutadans, característiques pròpies dels sistemes majoritaris com el que funciona a la circumscripció parroquial per triar la meitat del parlament andorrà. En la pràctica es produeix una curiosa contradicció. Per una part es busquen aspirants pegats a les parròquies per tenir una empenta més forta a les llistes nacionals però per altra el discurs s’emet sense massa especificacions zonals, bàsicament en to nacional.

LA NECESSÀRIA CAMPANYA PERMANENT. El fet que un alt percentatge d’andorrans (31’43% segons dades oficials facilitades per la Batllia) emetés el seu vot de manera anticipada abans del final de la campanya revela que molts ciutadans havien decidit el sentit de la seva papereta prèviament. La contesa va servir més que mai per influir en els indecisos i va evidenciar l’absoluta necessitat per a totes les candidatures d’avançar la campanya –per tal de seduir al votant i conven-ce’l abans que s’obri el període oficial –en dos sentits fonamentals: primer, dissenyant una estratègia comunicativa permanent amb els ciutadans entre períodes electorals que prepari i aboni el terreny lentament i segon, plantejant una estratègia específica i intensiva per a la precampanya durant els mesos previs a la cita electoral que reforci els punts clau, amb especial incidència sobre el candidat i avançant les línies mestres del programa que es desglossarà durant la contesa electoral oficial. La campanya permanent socialdemòcrata va ser insuficient per preparar el terreny i l’equip de campanya electoral poc va poder revertir la deteriorada imatge que s’havia conformat de Jaume Bartumeu, que travessava els seus pitjors índexs de popularitat des que va ser elegit. Se’l considerava un líder cremat i la tàctica política socialdemòcrata es va articular entorn a la seva figura. Es presentava a la reelecció pràcticament amb el mateix programa que dos anys abans, sense haver reparat els errors comunicatius comesos durant el seu mandat, basant les accions del seu líder en un moment de popularitat ja superat, amb una imatge molt deteriorada per l’acció de govern, demanant una altra oportunitat per tirar endavant un projecte que no havia aplacat la greu crisi econòmica, donant per feta una acceptació social de la que no disposava i mantenint una ruptura total amb l’oposició. Bartumeu partia amb poques opcions d’èxit i no va poder contrarestar la situació, en part, perquè l’intent va arribar massa tard.

EL MODUS OPERANDI DE QUALSEVOL PARTIT amb vocació de governar al Principat ha de passar, sense excepció, per la proximitat i el contacte directe amb els votants. Tècniques tradicionals com el porta a porta o el canvassing continuen demostrant-se molt més eficaces que les de publicity per arribar a la societat andorrana, malgrat que s’observa una certa renovació en la forma de relacionar-se amb els ciutadans a través de les noves tecnologies. L’ús de la televisió es troba en una fase primitiva de desenvolupament, com als països europeus abans de la Segona Guerra Mundial. No ha adquirit el paper central d’altres campanyes a l’estil nord-americà encara que sí es detecta una gran aposta pels continguts audiovisuals però buscant canals alternatius de difusió com les pàgines web corporatives o les xarxes socials. No hi ha oportunitat d’explotar els infotainments en no existir formats d’aquest tipus al país així que les relacions televisives es redueixen a l’emissió gratuïta de l’espot electoral i a la participació dels candidats a entrevistes i debats. Els partits demostren un escàs interès pel mitjà, que es troba en situació de monopoli públic, el que podria explicar la baixa competència de molts dels candidats per enfrontar-se a les càmeres i reaccionar amb garanties als requisits del llenguatge audiovisual. Els debats s’han convertit en una tradició electoral admirable –arriben a celebrar-se diversos a totes les ràdios i a la televisió –en canvi no aporten cap avanç qualitatiu a la campanya donat que no es plantegen adequadament per tal de treure partit a aquest poderós mitjà de persuasió. Els aspirants no donen el salt a la pantalla, pel general es comporten de manera conservadora i es limiten a representar el mateix paper que a les ràdios, als mítings, a les reunions… sense ser conscients de la potent oportunitat seductora que estan desaprofitant. Es fa molt necessària una preparació integral bàsica dels candidats abans d’encentar la campanya electoral per tal que puguin defensar-se en aquestes situacions comunicatives (oratòria, vestuari, imatge, quinésica, etc.).

D’altra banda, la publicitat comercial a la premsa escrita acapara una gran atenció de totes les formacions. Saben que és el principal mitjà a través del qual s’informen els ciutadans sobre els assumptes polítics i per això s’inverteixen grans quantitats de diners en inserir anuncis diaris a color als quatre rotatius principals del país. Pel que fa a les tècniques de publicity s’adverteix una certa automatització dels mitjans per publicar notícies de tots els candidats i atribuir-los espais proporcionals encara que no disposin de representació parlamentària. A causa d’aquesta concepció igualitària –que no acostuma a trobar-se en un sentit tan ample en altres democràcies occidentals –les estratègies de publicity que activen els equips de comunicació es relaxen i adquireixen únicament una funció qualitativa ja que la presència mínima als mitjans està garantida. Es persegueix, doncs, millorar-la i conduir el missatge tenint en compte les dificultats de personal que molts mitjans travessen per culpa de la crisi. Els partits amb menys recursos, como VA, poden permetre’s inclús descuidar la influència sobre els mass media i tot i així gaudir d’una presència molt considerable a tots ells. Seria molt recomanable un pla de comunicació específic a cada partit per tal de millorar la seva relació amb els mitjans de comunicació i, sobre tot, amb la ciutadania per tal d’aportar un valor afegit que els distingeixi.

Pel que fa a la campanya 2.0 podem afirmar que els partits andorrans han pujat al carro de les noves tecnologies i assagen fórmules per animar el vot tot i que encara està lluny de convertir-se en un mitjà decisiu al país. Generalment les candidatures empren Internet com un suport més, sobre tot les pàgines web, sense desenvolupar una estratègia específica de mobilització a les xarxes socials. En qualsevol cas el seu ús ha estat una novetat a la campanya del 2011. Malgrat que el PS ja ho havia provat tímidament dos anys abans en aquesta ocasió tots els partits han volgut tenir una presència més important a la xarxa. El suport està començant a enlairar-se i ja s’han establert les bases perquè prosperi. S’espera una llarga trajectòria i una ràpida evolució gràcies a l’alt índex de penetració d’Internet a les llars andorranes i a la bona qualitat de les línies que posseïxen, majoritàriament de fibra òptica. Les enormes possibilitats que s’obren per gestionar el Govern de manera més propera al ciutadà i per aportar un valor afegit a les campanyes electorals podrien veure’s diluïdes, però, per l’escassa professionalització de la comunicació política andorrana, que tendeix a infrautilitzar mecanismes amb demostrada trajectòria a altres països. Els partits haurien d’apostar per uns perfils socials més actius i per actualitzacions constants potenciant el llenguatge multimèdia (material gràfic, sonor i audiovisual). Tots presenten uns canals eficients i modernitzats que satisfan les necessitats de comunicació vertical a Internet però han de posar-se al dia amb l’horitzontal incorporant eines d’autèntica reciprocitat i interacció també a les seves pàgines web. Cap d’ells aprofita encara les oportunitats que els brinda Internet per tal de mobilitzar seguidors i organitzar-los, fins i tot per recaptar donatius. Verds d’Andorra podria tenir davant un autèntic filó per intentar créixer.

CLAUS DE FUTUR PER ALS MÉS PETITS. El consultor català Xavier Roig, que va dirigir la campanya del liberal Albert Pintat el 2005 i el va assessorar durant el primer any com a Cap de Govern, comparteix plenament aquesta darrera conclusió. Al context andorrà, explica, “és irrellevant que un partit minoritari sigui verd o de qualsevol altra tendència ja que haurà d’enfrontar-se als mateixos reptes per tal de superar la barrera d’accés al parlament nacional”. I com a prova la realitat –afegeix –ja que “és difícil aconseguir-ho si es concorre en solitari a les eleccions sense ser un dels dos grans partits nacionals”. En el cas particular de Verds d’Andorra la direcció a prendre “sembla òbvia”: aconseguir més recursos. Les campanyes electorals costen diners i no se sufraguen només amb els fons públics que es dediquen a elles, menys encara si no es compta amb representació parlamentària. “Si no es disposa de diners s’aboca a la campanya a suplir les tasques que haurien d’estar professionalitzades per treball voluntari el nivell del qual no té per què estar a l’alçada. Per això, el partit hauria d’encetar com més aviat millor accions de fundraising que li permetin competir si no en igualtat de condicions sí en una millor situació”. Roig ho argumenta tenint en compte que el fundraising, en sí mateix, ja és una acció que transmet missatge i projecta imatge, sobre tot en el cas d’un partit verd que pot apel·lar al finançament col·laboratiu i a altres principis de base comunitària. “El fet de disposar de més diners –explica –els permetria dissenyar accions amb les que difondre més i millor el seu missatge i com més gran sigui la seva projecció, majors seran també les seves possibilitats de seguir obtenint recursos. Han de posar en marxa un cercle virtuós que acabi desembocant en una millora sensible dels resultats electorals”. Ell planteja una disjuntiva que hauria de servir d’indicador. Si una candidatura –en aquest cas Verds d’Andorra –no és capaç de mobilitzar recursos al seu favor és probable que les seves possibilitats d’èxit electoral siguin inexistents.  Per tant, VA hauria de concebre els recursos no només com una limitació sinó també com una referència. El camí “més lògic” –afirma Roig –seria intentar la consolidació del partit a nivell local com a mínim en alguna de les parròquies que més problemes de sostenibilitat presenten. “És un signe de debilitat extrema que el partit no s’hagi pogut presentar a les llistes parroquials [el 2011]. La concentració de l’esforç en el nivell nacional sembla suggerir la idea que es compta amb la mobilització que teòricament podria estimular la marca”. Si disposéssim de les enquestes pertinents –prossegueix –“probablement descobriríem que a l’Andorra actual la marca verda és més aviat negativa per a un electorat que en general és molt conservador i veu amb desconfiança tot allò que pugui ser titllat de fre al creixement econòmic”.

És molt difícil per a un partit nou i/o petit accedir a la representació institucional en entorns polítics occidentals convencionals i estables. Andorra no n’és una excepció com bé saben Verds d’Andorra i Andorra pel Canvi malgrat la inexistència d’un llindar electoral mínim. Si recordem alguns casos d’èxit recents a Espanya, per exemple, trobem que en tots ells la dotació de recursos era més gran del que podia semblar a primera vista: “Ciutadans”, “Solidaritat Catalana per la Independència” (SI), o “Unión Pueblo y Democracia” (UPyD) van obtenir importants contribucions econòmiques a les darreres autonòmiques de 2010 i van gaudir de determinats suports mediàtics que van multiplicar les seves possibilitats d’èxit, facilitant així la seva entrada als parlaments català i madrileny respectivament. Les seves campanyes, en tots els casos, van ser professionalitzades, intenses i amb un elevat grau de mobilització de militants i simpatitzants. També detectarem que a la majoria dels casos l’èxit va arribar de la mà d’algun tema electoral en concret (el nacionalisme català, el seu contrari, l’ecologisme, etc.) abans que de propostes holístiques amb vocació d’equiparar-se a les grans famílies ideològiques sobre les que s’han fundat els grans partits convencionals. Encara podríem destacar un element més en comú; tots tenien una estratègia que coneixia d’avantmà com optimitzar el seu suport electoral i treure partit de les particularitats de cada sistema electoral. En aquests casos explotant la concentració territorial dels seus recolzaments en aquelles circumscripcions on la proporcionalitat és més gran.

EN GENERAL, la classe política andorrana ha demostrat una gran resistència per adaptar-se als reptes comunicatius d’una societat moderna i oberta pròpia del segle XXI. Queda molt camí per recórrer al país si es volen crear escenaris propicis per als polítics/servidors públics ja que actualment no s’aprofita l’ampli marge existent per tal d’aconseguir una presència positiva a nivell quantitatiu ni qualitatiu entre les administracions públiques i una ciutadania multicultural necessitada de serveis i institucions més properes, flexibles, horitzontals, accessibles i transparents.