Context polític-econòmic previ a la convocatòria electoral

El 15 de febrer de 2011 el socialdemòcrata Jaume Bartumeu, cap de Govern des d’abril de 2009, va anunciar a través de Twitter la convocatòria d’eleccions generals anticipades per al 3 d’abril d’aquell mateix any. Més enllà de l’insòlit del format, l’anunci no va sorprendre a ningú. Més aviat al contrari. Feia mesos que tant la classe política –especialment l’oposició– com la societat andorrana percebien la convocatòria electoral com l’única sortida als dos anys d’ingovernabilitat i bloqueig parlamentari que havien acabat d’enfonsar la imatge dels polítics i la política a Andorra. La majoria simple del Partit Socialdemòcrata havia nascut ferida de mort amb el mateix resultat electoral d’abril de 2009, que dibuixava un delicat equilibri de forces amb 14 consellers generals per al PS i els altres 14 per a l’oposició de centredreta (11+3). Durant els dos anys següents va estar agonitzant al parlament, a causa de l’empat tècnic dels grups que no permetia tirar endavant cap iniciativa governamental, inclosos els primers pressupostos generals per a 2010, que es van quedar al calaix mentre es prorrogaven automàticament els de l’exercici anterior. El toc de gràcia definitiu el van propinar els grups de l’oposició quan van impedir, amb els seus vots en contra, que sortís endavant el nou projecte de pressupostos per a 2011. La situació es va fer insostenible. Quan Bartumeu va anunciar els comicis anticipats del 3 d’abril, tot Andorra portava mesos esperant la notícia, immersa en una greu crisi política i econòmica, i enmig d’un profund procés de canvis fiscals que estaven transformant el país per imperatiu de la Unió Europea, de l’OCDE i les pressions del G-20.

El panorama polític era d’absolut bloqueig entre Govern i oposició, amb una forta crispació que havia trencat les relacions de diàleg i entesa entre les dues meitats de l’arc parlamentari. El Govern patia de falta de credibilitat, debilitat i aïllament polític, a més d’haver rebut dures crítiques dels empresaris i comerciants per la seva gestió, especialment pel decret que obligava a tancar els centres comercials i les botigues deu tardes de diumenge a l’any com a mesura de conciliació familiar. Els dos grups de l’oposició, Coalició Reformista (11 escons) i Andorra pel Canvi (3 escons), havien propiciat la situació de bloqueig i no es lliuraven de la mala imatge associada al seu comportament: manca de credibilitat, actuació partidista, intolerància, etc. Així doncs, els comicis d’abril de 2011 es plantejaven com una sortida endavant per a tots. Si el PS revalidava la seva majoria sortiria reforçat com a l’alternativa que, després de 14 anys de governs liberals havia tingut la seva oportunitat, però no havia pogut completar el programa per l’actuació obstruccionista dels grups opositors de centredreta. No obstant això, si perdia podria caure, com de fet ha passat[1], en una complexa crisi interna que posés en qüestió el seu lideratge i també els fonaments d’una de les formacions polítiques en actiu més antigues del país.

La crisi econòmica es va agreujar profundament entre 2009 i 2010 a remolc del que passava a Espanya. Segons la Síntesi d’indicadors socioeconòmics d’Andorra 2010[2], les previsions que apuntaven a una recuperació econòmica el 2010 no es van complir i la situació va ser similar a la de 2009, és a dir, d’estancament. Segons les dades aportades per l’economista Jordi Alcobé, el 2010 es van perdre 1.153 assalariats (un 2’9% del total) respecte al 2009 i el nombre de turistes va caure un 6’2% com a conseqüència de la crisi en els països veïns. L’economia andorrana té una enorme dependència de l’espanyola, segons Alcobé “la vinculació és molt directa” i la caiguda del consum a l’estat veí frenava la recuperació del Principat.

Andorra, doncs, concorria a les eleccions anticipades d’abril de 2011 enmig d’una complicada crisi del teixit empresarial i de moltes famílies amb la mirada posada en la profunda reforma fiscal que estava en marxa després d’haver instaurat, molt recentment, el final parcial del secret bancari. Precisament aquest va ser un dels pocs pactes parlamentaris, el de la llei que arbitra l’intercanvi d’informació fiscal amb altres països, aconseguits entre el grup reformista i el socialdemòcrata durant la legislatura 2009-2011, encara que venia pràcticament tancat des del mandat de l’anterior govern d’Albert Pintat. El liberal va renunciar a presentar-se a la reelecció per poder dedicar-se “plenament a elaborar aquest document cabdal per al futur del país”, segons les seves pròpies paraules. L’amenaça del president francès, Nicolas Sarkozy, de dimitir com a copríncep, si Andorra no sortia de la llista grisa de paradisos fiscals de l’OCDE va precipitar els terminis per tal d’evitar el que hagués estat una crisi institucional sense precedents des que es va aprovar la Constitució el 1993.

Uns mesos abans de les eleccions, el Govern de Bartumeu havia aconseguit treure oficialment el microestat de la llista grisa de paradisos fiscals, gràcies a la signatura d’una vintena de convenis d’intercanvi d’informació amb altres tants països. El procés li va suposar un gran desgast polític entre segments econòmics clau ja que, segons recullen informacions de l’època publicades als diaris andorrans, va aixecar fortes reticències entre el sector bancari[3], el turisme i el comerç que són els tres pilars de l’economia del petit estat. En una carta enviada per Sarkozy al cap de Govern amb motiu del 18è aniversari de la Constitució andorrana, a uns dies de l’inici de la campanya electoral, el president francès es felicitava “per l’acostament a Europa d’Andorra” i assegurava que el país estava “preparat per negociar la fi de la doble imposició”[4]. Andorra, doncs, vivia moments de transició transcendentals des de la convocatòria electoral de l’abril de 2009. Apressada per les pressions dels organismes internacionals i del copríncep gal es va veure obligada –no sense tensions– a accelerar les reformes econòmiques, a aixecar parcialment el secret bancari i a adequar la legislació per desposseir-se de l’etiqueta de paradís fiscal en un temps rècord.

Tornar a “Aproximació al sistema electoral i context polític” (→)

NOTES.

[1] A l’abril de 2011, uns dies després de la derrota electoral del PS, l’executiva que presidia Jaume Bartumeu va dimitir en bloc i donà pas a un Congrés extraordinari on es va escollir Víctor Naudi com a nou president, Judith Salazar com a primera secretària i Marc Cornella com a secretari d’organització. Al gener de 2013 Cornella va dimitir després de veure’s implicat en una investigació judicial contra el tràfic i consum d’estupefaents al país. Uns dies abans Naudi havia renunciat al seu càrrec per qüestions internes, així que el PS es va veure forçat a nomenar una comissió gestora.

[2] Informe publicat anualment per la Banca Privada d’Andorra (BPA) que recull els principals indicadors de l’economia andorrana i compara les dades amb les d’anys anteriors. Aquest es va conèixer el 19 d’abril de 2011.

[3] “Perquè la internacionalització dels bancs andorrans en territori estranger fos possible” el juliol de 2010 va entrar en vigor la Llei d’autorització de noves entitats operatives del sistema financer –Llei 35/2010 del 3 de juny– “que permet la implantació a Andorra de bancs i negocis financers estrangers (…) de manera que es compleix la reciprocitat necessària per a l’expansió internacional del negoci bancari andorrà” (M. Rodríguez, 2010). Segons va informar l’aleshores Ministre d’Economia i Finances, Pere López, amb aquest text se superava la situació d’statu quo en el sistema financer andorrà i s’obria la porta a noves inversions en el sector, així com el règim especial d’inversions estrangeres directes en aquestes entitats que poden assolir el 100% del capital social o dels seus drets de vot.

[4] L’homologació impositiva amb els països del seu entorn permetria al Principat exportar mercaderies i serveis “en igualtat de condicions per competir en un mercat global” donat que actualment “els exportadors andorrans veuen gravades les seves activitats amb una retenció en origen, el que fa inviable la internacionalització dels seus negocis” (M. Rodríguez, 2010). Els convenis de no doble imposició –de moment, només se n’ha signat un amb França, però no ha estat ratificat –pretenen eliminar aquests inconvenients. Abans, però, “s’havien d’introduir impostos equivalents als francesos i espanyols, com un impost sobre el valor afegit i altres impostos directes sobre societats, persones físiques i la renda dels no-residents fiscals”. Aquest últim va entrar en vigor l’1 d’abril de 2011, però la resta estaven pendents durant la campanaya electoral d’abril de 2011.