Desil·lusió i apatia generalitzada de la societat amb els polítics

Els europeus no es fien dels seus líders i els andorrans, tot i no estar integrats en l’aparell burocràtic de la UE, no romanen al marge d’aquesta tendència creixent. Una enquesta[1] realitzada pels diaris europeus de capçalera als ciutadans del Regne Unit, Alemanya, França, Espanya i Polònia entre el 24 de febrer i el 8 de març de 2011 –en plena precampanya andorrana– certificava que els ciutadans d’aquests països no es fien ni dels líders que governen ni dels que exerceixen l’oposició. Els perceben incapaços de solucionar els problemes que afecten a cada país i, sobretot, no creuen que siguin honestos. L’estudi publicat el 14 de març per El País concloïa que “una pronunciada desafecció cap als polítics s’ha instal·lat entre els ciutadans”, ja que només el 14% dels enquestats conservava “alguna” expectativa que els seus governs aconseguissin resoldre la situació de crisi. Un altre 78% es dividia entre els qui “no tenen moltes” o “cap” expectativa. No coneixem detalls sobre la mostra social a la qual es va enquestar ni el marge d’error dels resultats, per la qual cosa no es pot atribuir un caràcter científic a aquest estudi, però sí que podem prendre les seves conclusions com un estat d’ànim que ja aleshores semblava generalitzar-se en molts països davant la tessitura econòmica i política d’Europa.

Les darreres enquestes del Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis Andorrans sobre la situació política del país –realitzades el febrer i l’octubre de 2010 i el març de 2011– reflectien una apatia creixent dels ciutadans (andorrans i residents) per la política, una gran desconnexió entre els interessos de tots dos i, sobretot, una enorme falta de confiança en la classe política andorrana. D’altra banda, l’octubre de 2010, abans que es convoquessin les eleccions, s’obria un enorme nínxol d’indecisos que fregava el 30% i que totes les candidatures van intentar captar des de la precampanya. Al març de 2011, uns dies abans de les eleccions, el percentatge d’indecisos i persones que no contestaven sobre la seva intenció de vot ascendia al 41%. No obstant això, entre febrer i octubre de 2010 havia augmentat considerablement l’interès dels ciutadans per la política, mentre queia en picat la seva confiança i valoració dels representants parlamentaris.

 CONEIXEMENT I INTERÈS PER LA VIDA POLÍTICA

El febrer de 2010, un 54’1% de la població total considerava que estava “poc” informada del que passava en la vida política del país i un altre 15’1% creia que no ho estava “gens”. Només un 29’6% coneixia el nom dels tres partits representats al Consell General. A l’octubre d’aquest mateix any, amb el diàleg parlamentari ja completament enverinat, es detectava un augment de l’interès pels assumptes polítics, ja que el 46’2% dels enquestats assegurava estar “poc” informat i el 7’7% “res”, mentre que el percentatge de “molt” i “bastant” informats pujava fins al 45% de la població, 15 punts més que al febrer. La tendència es va consolidar el març de 2011 quan gairebé el 60% dels andorrans es considerava “bastant” o “molt” interessat per la política nacional.

El febrer de 2010, el 32’8% dels andorrans i el 19’5% dels residents (un 23’2% del total ponderat) creia que el govern socialdemòcrata sabia com resoldre els problemes del país, però necessitava suport parlamentari. Crida l’atenció la fragmentació d’opinions entre els andorrans en aquest moment, ja que el 29’9% d’ells opinava llavors que l’executiu “no sap com resoldre els problemes del país” i un altre 25’3% considerava que “necessita més temps.” Només el 3’9% dels nacionals enquestats va afirmar que el Govern estava resolent els problemes del país, encara que aquestes sensacions no es traduïssin en la intenció de vot.

 PERCEPCIÓ DE LA SITUACIÓ POLÍTICA GENERAL

D’altra banda, la percepció de la situació política general va empitjorar considerablement en un sol any. A l’octubre de 2010, el 40’4% de la població la qualificava de “regular” enfront del 46% del segon semestre del 2009, l’estudi on el CRES havia plantejat la mateixa pregunta. Aquesta davallada percentual es va transvasar cap a una pitjor percepció de la situació política, ja que a l’octubre de 2010, el 26’9% la considerava “dolenta” enfront del 8% de l’any anterior; i el 16’9% “molt dolenta” enfront del 4% del 2009. Un any abans, el 27% dels enquestats qualificaven la situació general com “bona” o “molt bona”; a l’octubre de 2010 només el 6’9% mantenia aquesta opinió.

SOLUCIONS I RESPONSABILITATS DEL BLOQUEIG PARLAMENTARI

El febrer de 2010, la majoria de la població (36’9%) apostava per un pacte d’Estat entre els grups parlamentaris per desbloquejar la situació política, i només el 14’8% demanava eleccions anticipades. A l’octubre, el percentatge de partidaris d’avançar els comicis havia crescut fins al 26’8% i l’opció del pacte d’Estat se situava en tercera posició de les preferències amb un 18’2% de partidaris. La segona alternativa, avalada pel 21’9% dels enquestats, era la de formar un govern d’unitat amb presència dels dos grups de l’oposició, una circumstància que el febrer de 2010 només havia plantejat el 10’9% dels enquestats.

La responsabilitat que els ciutadans atribuïen a cada partit sobre el bloqueig parlamentari i la ingovernabilitat estava molt repartida el mes de febrer de 2010, malgrat que l’opinió pública castigava especialment els dos grups de l’oposició: el 12’1% culpava únicament Coalició Reformista, el 10’9% només Andorra pel Canvi, el 8’1% només el Partit Socialdemòcrata, el 7’2% els tres partits, i el 3’6% a CR i a ApC.

PÈRDUA DE CONFIANÇA EN ELS POLÍTICS

L’apatia de la població respecte a la classe política es fa especialment palesa a l’octubre de 2010. Pràcticament el 69% dels enquestats no creia que els polítics tinguessin “en compte els interessos de la població”, el 60% opinava que “només busquen el benefici propi”, el 63% reconeixia tenir “dificultats per comprendre el que estava passant en política”, i sols un 45’5% considerava que “els ciutadans del carrer poden influir en la vida política andorrana.” A més, preguntats sobre el grau de confiança que els mereixien els polítics andorrans, el 35% de la població els va atorgar un “insuficient”, el 41% un “aprovat”, gairebé el 12% un “notable” i només un 1’5%, un “excel·lent”. La població nacional era més crítica encara amb els polítics que els residents. La mitjana resultant de la seva valoració va ser un 4’2 sobre 10, és a dir, un clar insuficient en la confiança dels seus líders, tant del govern com de l’oposició.

A MÉS CONEIXEMENT, PITJOR VALORACIÓ DELS LÍDERS

La valoració i el coneixement dels líders polítics també va anar empitjorant amb el pas dels mesos. El febrer de 2010, el millor valorat continuava sent el cap de Govern, Jaume Bartumeu, (PS), conegut pel 97’8% dels andorrans i puntuat per ells amb una nota mitjana de 6’02 sobre 10. A Joan Gabriel (CR) el coneixia el 80’1% dels andorrans, que li atorgaven una nota de 5’07 sobre 10. Per últim, el pitjor situat pels nacionals era el líder d’ApC, Eusebi Nomen, conegut pel 77’9% i amb una puntuació mitjana de 3’21 sobre 10. Entre els residents immigrants, Bartumeu continuava sent el més conegut (88’5%) i Eusebi Nomen –l’únic no nascut al país– era el segon més popular amb un 58’4% de coneixement. A Joan Gabriel, el coneixien i desconeixien pràcticament en percentatges iguals (48’1% sí, enfront del 47’5% que no).

Per contra, l’octubre de 2010 tots acusaven el desgast després de més d’un any d’ingovernabilitat i bloqueig parlamentari. Bartumeu guanyava una dècima en coneixement entre els andorrans (97’9%) però perdia més de mig punt en valoració, quedant-se al 5’4 sobre 10. El reformista Joan Gabriel guanyava 3 punts percentuals en coneixement (83’1%) però es deixava gairebé 30 dècimes de valoració i suspenia amb un 4’8 sobre 10. De la seva banda, Eusebi Nomen havia disparat la seva popularitat en més de set punts percentuals fins assolir el 86’6% de coneixement entre els andorrans, que tanmateix no havien millorat significativament l’opinió d’ell, valorant-lo amb un 3’4 sobre 10, només unes dècimes per sobre que el febrer de 2010.

INTENCIÓ DE VOT EN CAS D’ELECCIONS

Els estudis del CRES sobre la situació política andorrana també reflecteixen com va anar creixent el percentatge d’indecisos pel que fa a intenció de vot. El febrer de 2010, el 32’2% assegurava no saber a qui votar en cas de celebrar-se eleccions, i el 24% no ho havia decidit. Només una minoria ho tenia clar i aquesta mantenia l’ordre de forces parlamentàries: un 24’2% pel PS, un 10’2% per a CR i un 2’8% per a ApC.

Sols set mesos després, el percentatge d’indecisos havia pujat fins al 28’2% i els qui no sabien a qui votarien suposaven el 22’3% a l’octubre de 2010. És significatiu que ja, aleshores, un 6’6% s’hagués abstingut d’acudir a les urnes i que un 5’2% hagués votat en blanc. D’entre la resta d’electors, el PS hagués obtingut el 26’3% dels vots (un 2% més que al febrer); CR el 6’8% (perdent més d’un 3% respecte al febrer); i ApC el 3’1% (remuntant 3 dècimes).

El CRES va publicar una darrera enquesta sobre intenció de vot i valoració de líders el 18 demarç de 2011, dos dies abans que s’encetés la campanya electoral, on es consolida la tendència a l’empitjorament de la imatge dels polítics i que la intenció de vot als partits del Govern i oposició cauen en picat mentre augmenta el nombre d’indecisos.

Tornar a “Aproximació al sistema electoral i context polític” (→)

NOTES.

[1] Enquesta realitzada pel diari britànic The Guardian entre el 24 de febrer i el 8 de març de 2011 a Regne Unit, França, Alemanya, Polònia i Espanya per a la sèrie que realitza amb Le Monde, Der Spiegel, GazetaWyborcza i El País.

Anuncios