Introducció

Banderetes oficials engalanen els carrers del país cada 8 de setembre amb motiu de la diada de Meritxell. Fotografia: Carlos Bonastre.

El Principat d’Andorra és un petit país situat al Pirineu central amb unes particularitats històriques, sociopolítiques i econòmiques que el fan únic al món. Enclavat a l’Europa occidental democràtica però fora de l’aparell de la Unió Europea i del seu espai econòmic, considerat com un dels petits estats d’Europa, s’ha vist obligat a adaptar la seva legislació i estructura política al context internacional per poder mantenir la seva independència al llarg dels segles. Conscient de la seva situació ha hagut d’adequar-se a les noves circumstàncies que comportava l’evolució de l’entorn geogràfic, històric i sociocultural en què es troba situat així com a la necessitat de regular les relacions institucionals amb França, Espanya i la UE dins d’un marc jurídic propi, amb unes institucions polítiques sobiranes que troben els seus orígens als Pariatges de 1278 i 1288 i que van quedar consolidades en la Constitució de 1993, que acaba de complir la seva majoria d’edat.

Parlem d’un país amb 85.015 habitants segons el cens oficial de 2010, on el 61’2% de la població (52.053 residents) és immigrant i no té dret a vot[1]. Les seves necessitats i reivindicacions queden, per tant, absents i silenciades de la vida política. Es produeix una doble realitat, la del discurs polític dirigit a la minoria andorrana amb dret a vot –el cens electoral pel 2011 era de 21.852 persones –i la realitat de la resta de la població que resideix i treballa al país sense drets polítics. Com veurem, les estructures socials i econòmiques continuen reproduint models d’organització originats durant l’Edat Mitjana malgrat l’enorme evolució aconsseguida arran de la Constitució del 93. Fora de les seves fronteres s’ha parlat d’Andorra moltes vegades com un país immobilista, conservador i, sobretot, tancat en sí mateix encara que aquesta darrera característica comença a esquerdar-se a causa de la pressió europea.

Evolució del cens electoral. Font: Departament d'Estadística.

Evolució del cens electoral. Font: Departament d’Estadística.

El 3 d’abril de 2011 es van celebrar eleccions anticipades després d’encara no dos anys de govern del Partit Socialdemòcrata (PS) amb majoria simple. El llavors cap de Govern, Jaume Bartumeu, es va veure forçat a avançar els comicis després d’un convuls any i mig en què la governabilitat del país havia estat impossible derivada de la tensa situació parlamentària: l’empat tècnic a 14 consellers generals entre el Govern i els dos partits de l’oposició al Consell General –la institució parlamentària –havia impossibilitat l’acord en importants lleis i havia impedit l’aprovació dels pressupostos generals per al 2011. Els de 2010 tampoc havien tirat endavant així que es van prorrogar mes a mes respecte als de 2009. El PS havia guanyat les eleccions per primera vegada en la seva història a l’abril de 2009 amb el 45’03% dels vots (a la circumscripció nacional), substituint el Partit Liberal (PLA) que havia governat durant els 14 anys previs. Bartumeu plantejava aquestes eleccions anticipades com un plebiscit en què el PS s’ho jugava al “tot o res”. Buscava una segona oportunitat (en realitat era el seu cinquè intent) per desenvolupar el seu programa de Govern però els votants andorrans ja n’havien tingut prou i van castigar durament la seva gestió. Les eleccions de 2011 van ser les més polaritzades de la història democràtica del país i van acabar consolidant la tendència bipartidista[2] creixent des del naixement dels primers partits de caire nacional. L’onada taronja del nounat Demòcrates per Andorra va arrasar electoralment aconseguint la majoria absoluta més àmplia mai vista fins aleshores al país, desplegant una campanya electoral impecable que va saber situar exactament al candidat Antoni Martí davant la ciutadania i oferir-li el que necessitava: renovació, il·lusió, capacitat, credibilitat i assossec.

Resultats de les eleccions al Consell General. Circumscripció nacional (2009).

Resultats de les eleccions al Consell General. Circumscripció nacional (2009).

Després del fracàs del Govern socialdemòcrata, lligat de mans pel delicat ordre de forces parlamentàries, els andorrans decidien en aquestes urnes quin seria el seu model de país un cop escomeses les profundes reformes fiscals i econòmiques que l’obligaven a adaptar-se a la legislació europea per deixar de ser considerat un paradís fiscal. Tots els partits concurrents es trobaven en la seva particular cruïlla: Demòcrates per Andorra (coalició hereva del Partit Liberal i de Coalició Reformista) recomponia les bases del centredreta; Andorra pel Canvi buscava el seu propi espai polític allunyant-se de DA i PS i traçant el seu particular camí; Verds d’Andorra tenia la necessitat imperiosa de créixer en suports per crear grup parlamentari propi i començar a exercir un paper rellevant i visible en les institucions; i el Partit Socialdemòcrata esgotava el que podria ser l’última oportunitat del seu líder Jaume Bartumeu, aspirant a la presidència andorrana des de 1997.

En la campanya electoral que va arrencar el dia 20 de març i que es va desenvolupar durant tretze jornades van convergir elements de publicity propis de les conteses nacionals europees però també es van desenvolupar estratègies de proximitat característiques de les campanyes locals, a causa de les reduïdes dimensions del país i a la possibilitat de contacte directe amb bona part dels electors. Estem davant d’un cas insòlit al món en el qual es conjuguen elements en un triple eix (nacional-local-internacional) mentre perduren, com a altres indrets d’Europa, estructures sociopolítiques i relacions de poder d’origen medieval[3]. Sens dubte, l’ús de les noves tecnologies ha marcat un abans i un després en aquestes eleccions des del moment en què el cap de Govern va anunciar, el 16 de febrer de 2011, la data de la convocatòria electoral i la dissolució del parlament a través de la pàgina web oficial del Govern d’Andorra i del seu perfil personal de Twitter. Menció especial mereixerà també la potent campanya a les xarxes socials que va desplegar Demòcrates per Andorra i que, erròniament, havia desaparegut gairebé totalment després dels comicis. Aquesta tendència, però, es va anar rectificant i reconduint durant els mesos posteriors i a principis de 2012 la presència de DA a les xarxes socials s’havia normalitzat.

La mobilització ciutadana ha estat un factor decisiu en el resultat electoral. Tot i que l’índex de participació a les urnes sol superar el 80% del cens, les últimes enquestes del Centre de Recerca i Estudis Sociològics (CRES) sobre la situació política del país –realitzades al febrer i l’octubre de 2010 –reflectien una apatia creixent dels ciutadans (andorrans i residents) per la política, una gran desconnexió entre els interessos de tots dos i sobretot una enorme falta de confiança en la classe política andorrana. D’altra banda a l’octubre de 2010, abans que es convoquessin les eleccions, el 28’2% de la població andorrana no tenia decidit el seu vot i un altre 22% va preferir no contestar l’enquesta per la qual cosa s’obria un enorme nínxol d’indecisos que fregava el 30% i que totes les candidatures van intentar captar. En els comicis del 3 d’abril de 2011 van poder votar 21.852 electors, un 7’6% més (1.554 andorrans) que a l’anterior cita amb les urnes de 2009 segons dades oficials del cens electoral proporcionades pel Govern.

Tornar a Investigació →

NOTES.

[1] Cal matisar aquesta xifra. Molts experts calculen que el cens real és 15.000 persones inferior del que recullen les dades oficials i  les consideren inflades.

[2] Els partits nacionals que van anar sorgint a recer del nou sistema electoral previst en la Constitució s’han anat consolidant progressivament sense que hagin desaparegut del tot els grups parroquials, que sobretot centren la seva activitat en les eleccions comunals. Tanmateix, l’historiador Jordi Guillamet (2009) afirma que l’evolució del sistema de partits dins l’etapa constitucional ha tendit a la “progressiva concentració dels grups polítics en dues grans tendències: l’una liberal i l’altra socialdemòcrata, més un centre amb resultats més modestos”. A les eleccions de 2005 la tendència liberal predominant fins aleshores va obtenir 14 consellers generals mentre que la tendència socialdemòcrata en va obtenir 12 i el centre 2. “Així es va configurar un model bipartidista amb una correcció centrista”, que es va acabar consolidant el 2011 amb un parlament totalment bicolor per primera vegada a la història constitucional.

[3] El Consell General, a través de la seva Subsíndica la M. I. Sra. Mònica Bonell, va manifestar una forta oposició davant aquesta afirmació durant una entrevista mantinguda mentre s’editava aquesta obra en paper. Va rebutjar que al país pervisquin actualment estructures d’origen medieval des del punt de vista social tot i reconèixer que poden existir-ne projeccions, donat que el sistema actual procedeix d’una societat feudal, però va insistir que en 50 anys el Principat ha canviat molt.

Anuncios