Context mediàtic andorrà

1. L’ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els experts en teoria de la comunicació destaquen com la lògica del coneixement “no està de més al costat de la dels interessos econòmics, de l’acció política i de la informació” (D. Wolton, 2000). Marcial Murciano (1992) ja advertia fa més d’una dècada que els mitjans de comunicació a les societats avançades han seguit les característiques de la resta de sistemes industrials, és a dir, l’estandardització dels seus productes (siguin culturals, informatius o d’entreteniment), la racionalització comercial en la distribució i el consum, la tendència a la concentració i la conglomeració de les empreses productores i, finalment, l’expansió transnacional. El Principat d’Andorra no ha estat aliè a aquests moviments empresarials “globalitzadors”. La propietat dels mitjans que operen al país determina a la majoria dels casos la seva línia editorial i, per tant, la seva oposició o recolzament al govern de torn, una circumstància decisiva quan es tracta de fer arribar el missatge desitjat a la població. En el cas que analitzem s’albiren clarament els interessos politicoempresarials de cada mitjà, que s’alineen en una escala gradual entre l’hostilitat i l’afinitat amb l’executiu o l’oposició.

Tots els mitjans que funcionen al país són d’àmbit i cobertura nacional, en la seva majoria privats, tot i que no sempre, de capital exclusivament andorrà. Durant la campanya electoral de 2011 existia un ens públic de ràdio i televisió, dues emissores privades de ràdio generalistes, diverses corresponsalies d’emissores de ràdio espanyoles, quatre diaris impresos (dos de pagament i altres dos de gratuïts), un setmanal especialitzat en economia i política, un altre de generalista, i una agència de notícies.

QUINS MITJANS EXISTIEN AL PAÍS DURANT LA CAMPANYA I COM OPEREN

2. ELS MITJANS PREFERITS PELS ANDORRANS PER INFORMAR-SE

 La premsa escrita continua sent el suport més consolidat al Principat com a mitjà d’informació sobre assumptes polítics. Segons l’enquesta del CRES realitzada a l’octubre de 2010 sobre les preferències dels ciutadans, la majoria acudeix als diaris i la televisió. En menor mesura a les ràdios i les edicions digitals dels rotatius. Crida l’atenció, però, l’especial prevalença de l’anar de boca en boca en aquests assumptes. El 15% dels andorrans enquestats va afirmar informar-se habitualment sobre política a través de la comunicació personal (coneguts, polítics, amics i familiars, etc.) i un 7% dels residents va assegurar el mateix.

La població nacional afirma que acostuma a informar-se dels temes polítics del país en primer lloc a través de la premsa (84%), seguit de la televisió pública andorrana (56%) i de la ràdio (15%). En menor proporció se situa Internet (6%). De la seva banda, els residents mantenen les proporcions encara que en menor magnitud. La majoria acudeix a la premsa escrita (70%), la televisió pública (50%), la ràdio (9’5%) i per últim Internet (2%).

Pel que fa als mitjans més populars, el Diari d’Andorra és el més consultat amb el 81% de les respostes globals (andorrans i residents) seguit d’El Periòdic d’Andorra, amb el 27%. Respecte a les ràdios, el 50% dels enquestats van assegurar informar-se primordialment a través de RNA. D’entre les pàgines web més consultades destaquen les del Diari d’Andorra (35%), Fòrum AD (13%) i El Periòdic d’Andorra (13%).

3. PROPAGANDA ELECTORAL I DEBATS ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei electoral andorrana de novembre de 2007 regula àmpliament a l’article 31 l’emissió de propaganda als mitjans de comunicació durant els períodes electorals. A les seves consideracions estan subjectes tots els mitjans, especialment els de titularitat pública –ATV i RNA– als quals es dediquen apartats específics i que, en virtut de l’article tercer de la Llei de radiodifusió, han d’aplicar aquest règim especial.

La legislació estableix que les diverses candidatures disposaran als mitjans públics d’un espai gratuït de la mateixa duració per exposar els seus programes i demanar el vot. En qualsevol cas, el temps atorgat a les eleccions generals a les candidatures parroquials no serà superior a un terç de l’atorgat a les candidatures nacionals. La fixació del temps dels espais de cada candidatura correspon als directors dels mitjans públics, que també podran oferir l’emissió de debats o entrevistes amb les diferents candidatures. En tot cas, les decisions que s’adoptin “hauran de ser íntegrament comunicades als representants de les candidatures”.

La Junta Electoral resoldrà els recursos o queixes que qualsevol candidatura interposi, des de la convocatòria electoral fins a la finalització de les votacions, contra possibles actuacions dels mitjans públics que violin aquestes normes, el respecte al pluralisme polític o la neutralitat informativa. Al marge d’això, la Junta Electoral podrà dictar, si ho creu necessari, les disposicions de caràcter general precises perquè els espais gratuïts i el desenvolupament de debats o entrevistes electorals als mitjans de titularitat pública, així com d’enquestes pagades amb fons públics que s’hi publiquin, respectin el pluralisme electoral i la neutralitat informativa. Si s’aprecia “notòria temeritat” en els recursos de les candidatures la Junta procedirà a advertir al recurrent, i si reincideix, el multarà amb entre 300 i 3.000 euros.

Durant la campanya electoral que analitzem, transcorreguda entre el 20 de març i el 3 d’abril de 2011, es va produir una situació insòlita. La direcció de RTVA va decidir no oferir espais públics de pagament a les candidatures malgrat disposar del vistiplau de la Junta Electoral, després d’una consulta. La Junta va destacar que la llei no prohibeix que es puguin vendre espais públics, sempre que es diferenciïn dels que s’ofereixen gratuïtament. En canvi, la direcció de l’ens públic va decidir mantenir la mateixa postura que en totes les eleccions anteriors i no va oferir espais de pagament a les seves emissions. La situació havia aixecat dures crítiques, especialment des de Verds d’Andorra que considerava que si es duia a terme la mesura “podia provocar una desigualtat d’oportunitats entre els diversos candidats, segons les seves possibilitats econòmiques”.

D’altra banda, queda estrictament prohibida la inserció o difusió en qualsevol mitjà de comunicació –públic o privat– d’anuncis i publicitat pagats amb fons públics per a finalitats institucionals. La prohibició impera des de la convocatòria electoral fins a la finalització de les votacions. A més, qualsevol enquesta electoral que sigui finançada per poders públics i que s’efectuï al mateix període electoral, ha de ser comunicada immediatament a la Junta Electoral, que dins les 24 hores següents la facilitarà a les candidatures i en el seu cas als grups parlamentaris i consellers generals no adscrits.

Els mitjans de comunicació privats sí que poden contractar publicitat electoral amb les candidatures, “a condició de no discriminar-ne ni rebutjar-ne cap”, excepte que la publicitat atempti contra les disposicions de la Llei electoral o els principis de la Constitució. Aquesta publicitat s’emetrà o publicarà amb una indicació expressa del seu caràcter electoral.

Al marge de les disposicions legals àmpliament detallades a l’article 31, a Andorra comença a arrelar una certa tradició de debats a totes les emissores de ràdio i a la televisió pública, símbol de la normalització democràtica que ha suposat la seva jove Constitució. És freqüent que els candidats nacionals i els parroquials participin durant el període electoral en debats radiofònics i televisius, o en espais d’entrevistes per tal d’explicar el seu programa i difondre les seves propostes. Al contrari del que pot ocórrer a França o a Espanya, en aquests espais no es discrimina cap candidatura, ja que el reduït nombre de les mateixes permet la participació de totes les que concorren a les urnes, encara que no disposin de representació parlamentària.

En un editorial publicat el 5 de març de 2011 pel Diari d’Andorra es reflexionava sobre aquest particular. El diari assegurava que “els mateixos partits i plataformes han entès que malgrat les reticències d’alguns caps de llista, especialment els territorials, a sotmetre’s a les càmeres de televisió és un requisit imprescindible, gairebé tant com el porta a porta. La negativa a participar perjudica la imatge del candidat i qüestiona les seves aptituds per ocupar un paper rellevant a la vida política”. El monopoli públic deixa en mans de RTVA, l’únic debat nacional televisat entre candidats a cap de Govern i per tant, suposa “un dels esdeveniments més transcendents de la campanya, especialment si les perspectives són ajustades i encara hi ha molts indecisos.” Amb aquests elements, el diari assegura que és preferible que l’aparició conjunta dels líders nacionals es produeixi superat l’equador de la campanya, “quan els partits hagin explicat i detallat les seves propostes programàtiques i es pugui, per tant, realitzar una autèntica confrontació d’idees i projectes que aportin al ciutadà els matisos necessaris”. Fer un únic debat el primer dia de campanya, conclou l’editorial, “és desvirtuar l’essència mateixa del debat”. La realitat, però, no és tan contundent com aquesta afirmació. La idoneïtat de la jornada per celebrar un debat és totalment subjectiva i varia en funció de l’estratègia comunicativa adoptada per cada candidatura, depenent de les circumstàncies pròpies. En opinió del politòleg Carles Aceña[1] en determinades situacions en què pretenem mobilitzar l’electorat en previsió d’una campanya “conservadora” i “freda” per part dels nostres rivals, pot ser molt desitjable arrencar amb un cara a cara, per exemple, els primers dies de contesa per tal de “tensionar” els votants i animar-los a prendre partit. En cas contrari, si tenim un candidat “desgastat de l’acció de govern” i no hem pogut evitar que se celebri el debat, el més desitjable pot ser un debat “de perfil baix” durant els primers dies de campanya. Per tant, no existeix una regla general aplicable en aquest cas.

D’altra banda, la inclusió de cartells propagandístics i les reunions també estan regulades a l’article 29 de la citada Llei electoral. Els pòsters només poden col·locar-se als espais públics habilitats expressament per cada Comú. Fora d’aquests indrets, la via pública no pot utilitzar-se per penjar cartells, banderoles, adhesius… Cada Comú fixa la relació de llocs reservats al seu territori i assigna per sorteig l’espai destinat a cada candidatura, havent d’ésser d’iguals proporcions per a cadascuna. A més, han de posar a la seva disposició els centres públics de la seva propietat necessaris per poder celebrar reunions electorals, sempre en condicions d’igualtat.

4. SOCIETAT TECNOLÒGICA I ELEVADA PENETRACIÓ D’INTERNET

No podem acabar l’apartat referit als mitjans sense incloure una menció a la presència d’Internet a la societat andorrana. El Principat és un dels països europeus amb una implantació més gran a les llars i l’estat europeu on més ha crescut l’accés durant l’última dècada (un 1.244%). Segons recull l’Informe TATUM[2] la taxa de penetració d’Internet a les llars andorranes era del 79’5% el 2010, situant-se com el 9è país al rànquing europeu, molt per davant de França (17ena posició, amb el 68’9% de penetració) i d’Espanya (20ena, amb el 62’6%). Segons la mateixa font, el juny de 2010 hi havia 67.200 usuaris d’Internet al microestat. El Principat és un dels 14 països del continent amb una taxa superior al 75% gràcies, entre altres coses, a les seves reduïdes dimensions. Aquesta característica va permetre al Servei de Telecomunicacions d’Andorra (STA), l’únic operador de telefonia al país, completar la instal·lació de cable de fibra a totes les llars andorranes. El 2011, l’accés per fibra òptica havia superat ja el d’ADSL (12.589 accessos enfront de 12.298). Segons informació facilitada per l’STA a l’abril de 2011, “la penetració d’Internet de banda ampla a les llars i empreses del Principat ja és del 73’19%, unes dades que fan palès que el 37% de les llars i empreses utilitzen la fibra òptica per a connectar-se a la xarxa”. Així doncs, Andorra compta amb una elevadíssima taxa de penetració d’Internet i amb una xarxa d’última tecnologia que li permet un trànsit considerable de dades en format multimèdia.

Pel que fa a l’ús de les xarxes socials, unes 27.000 persones s’identificaven a Facebook com a residents a Andorra a l’abril de 2011 el que suposa, segons dades aportades per la pròpia empresa, un 40% de la població total. El percentatge supera els països de l’entorn com França (33%), Espanya (28%) i Portugal (30%), però està molt per sota dels percentatges de Canadà i EEUU –on la meitat de la població té un compte de Facebook– i de Regne Unit (46%). Respecte al perfil d’usuari tipus de la xarxa es produeix un empat entre homes (51%) i dones (49%) mentre que les edats amb més presència a Facebook van dels 28 als 31 anys, encara que també hi ha molts perfils de menors de 15 i 16 anys. És una xarxa social utilitzada bàsicament per gent jove que té una forta implantació entre la societat andorrana. A Europa el seu creixement és enorme els darrers anys ja que s’hi han incorporat amb força majors de 35 anys i mestresses, fet que ha provocat que Facebook guanyi mig milió d’usuaris diaris, segons informació facilitada per l’empresa. El Centre de Recerca Sociològica (CRES) va realitzar una enquesta entre els andorrans i residents de 17 a 30 anys, nou mesos abans de les eleccions legislatives (entre el 20 de maig i el 3 de juliol de 2010). El resultat va ser que una gran majoria, el 90%, es connecta habitualment a alguna xarxa social –principalment Facebook, Twitter, Myspace i Messenger– mentre que només un 10% no ho fa mai. Facebook n’és l’estrella amb un 85% de seguidors entre els joves, en el segon lloc de la llista se situa Messenger amb el 77%. Twitter només arriba al 5% segons aquest estudi, tot i que és més seguit pels professionals dels mitjans de comunicació.

NOTES.

[1] Carles Aceña Foguet és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, amb l’especialitat d’anàlisi política, per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomat en Comunicació i Estratègia Política per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. També és màster internacional en Sports Management (JCISS) i en Direcció de Màrqueting i Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya. Ha treballat al Departament de Ciència Política de la UAB desenvolupant el seu projecte de doctorat sobre comportament electoral i, posteriorment, al Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, think tank vinculat a la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya. Des de 2007, ha desenvolupat la seva carrera professional en diverses consultories estratègiques i de negoci. Actualment forma part de l’equip de Xavier Roig i associats.

[2] Informe elaborat a partir de les dades d’Internet WorldStats. Citat a l’Informe de Internet en España y el mundo. Estado actual de las redes sociales en España. Maig 2001. Informe TATUM.

Anuncios