Mitjans de comunicació, quins són i com operen

A continuació, detallem les característiques principals dels mitjans de comunicació que operen al Principat d’Andorra a partir del que recullen el comunicador Marc Rodríguez  a l’estudi «La comunicación política de los tres partidos con representación parlamentaria en Andorra» (2010)[1] i el grup de recerca del periodisme dirigit per Carles Pont i Jaume Guillamet (2009)[2]a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

RADIO I TELEVISIÓ D’ANDORRA SA

RTVA és una societat pública de titularitat estatal amb dotze anys d’existència, hereva de les antigues ràdio i televisió nacionals que van néixer l’any 1990 i 1995, respectivament. L’ens es va crear el 2000, després del desenvolupament de la Llei de radiodifusió i televisió pública i de creació de la societat pública Ràdio i Televisió d’Andorra SA. Des de 2003, és membre de la Unió Europea de Radiodifusió. Actualment integra un canal de televisió (Andorra Televisió), una ràdio generalista (Ràdio Nacional d’Andorra) i una altra emissora musical (Andorra Música). Tots ells amb “vocació i voluntat local”, segons figura a la presentació del seu web. Focalitzen la seva atenció al país i al Pirineu. Com a canals de servei públic, la seva programació està subjecta a “criteris d’objectivitat, veracitat i imparcialitat” i basada “en el respecte al pluralisme polític, cultural i social”. Tanmateix, els grups parlamentaris a l’oposició acostumen a queixar-se de la seva escassa presència als mitjans públics o de l’abusiva utilització de l’ens amb finalitats polítiques per part del partit al Govern. La societat RTVA es regeix per un director general nomenat pel Govern. El seu mandat dura una legislatura encara que pot ser ratificat posteriorment i té la consideració d’administrador únic i responsable de programació de les emissions. Durant els primers mesos de govern demòcrata es va mantenir en el càrrec a Jordi Marticella, que havia estat nomenat per l’executiu socialdemòcrata, però el 2012 Francesc Robert fou designat nou director de l’ens.

CADENA PIRENAICA DE RÀDIO I TELEVISIÓ

Cadena Pirenaica de Ràdio i Televisió és el primer grup de comunicació del Pirineu amb més de 20 anys d’existència segons la informació facilitada pel grup mediàtic. Proporciona serveis d’infraestructura i manteniment tècnic a 15 emissores de ràdio i quatre televisions emetent programació pròpia i aliena. A Andorra disposa de cinc emissores de ràdio. La referent és Ràdio Valira, amb programació generalista pròpia que s’emet amb desconnexions a través de dues freqüències d’Onda Cero i les altres dues de Punto Ràdio. Ràdio 7 parròquies amb programació generalista pròpia comparteix programació amb la catalana RACC1. Pròxima FM, Ràdio Teletaxi Andorra i RM s’emeten a través de les ones andorranes però sense aportar programació pròpia. El director general de Cadena Pirenaica és Eduard Navarro. Ràdio Valira és una de les emissores més antigues d’Andorra. La seva directora d’informatius és la periodista andorrana Noemí Rodríguez que, poc abans del període que ens ocupa, havia promogut una iniciativa popular que va obligar el Consell General a impulsar una llei que regula, per primer cop, la prohibició de fumar als espais públics tancats[3]. Els seus espais informatius van acollir durant la campanya debats nacionals i parroquials entre tots els candidats.

CADENA SER PRINCIPAT D’ANDORRA

Delegació al Principat d’Andorra de la cadena generalista espanyola Cadena SER (Grup PRISA), adscrita des de la seva creació l’any 2003 a la xarxa d’emissores de Catalunya. Té espais locals de programació pròpia dedicats principalment a la informació del país i del Pirineu. El seu objectiu fundacional, segons la presentació del seu web, és “apropar l’actualitat del país d’una manera independent, rigorosa i professional, informació centrada a Andorra però oberta al món”. La seva directora és la comunicadora andorrana d’origen català Marisol Fuentes. Segons informació facilitada per l’emissora, aquesta pertany a la societat Unió Ràdio del Pirineu SA, el 51% de les accions es reparteixen entre dos socis andorrans i la resta del capital pertany a SER SL del grup espanyol PRISA. Aquesta societat també explota les freqüències de 40 Principals Andorra, Cadena Dial, M80 Ràdio i Màxima al Principat.

AD RÀDIO (ANDORRA 7 RÀDIO)

Andorra 7 ràdio, comercialitzada actualment com a AD Ràdio, pertany al grup Premsa Andorrana SA (Premandsa) presidit per Marc Vila Amigó, ministre de Relacions Exteriors entre 1993 i 1994 al govern d’Òscar Ribas i ministre de Justícia i Interior al primer executiu demòcrata de Toni Martí[4]. Els seus espais informatius van acollir durant la campanya debats nacionals i parroquials entre tots els candidats. El coordinador d’AD Ràdio durant la contesa electoral va ser Gabriel Fernández, que comptava amb altres tres persones encarregades d’elaborar els continguts de l’emissora. En el moment d’editar-se aquesta obra existia un acord amb la cadena espanyola COPE per emetre al Principat a través de la freqüència d’AD Ràdio i combinar les seves programacions.

DIARI D’ANDORRA

Fundat el 1991, el Diari d’Andorra és el rotatiu en actiu més antic i amb més tirada del país segons la recerca de Pont i Guillamet (2009). Forma part de la Coordinadora de Mitjans, un conglomerat de mitjans de parla catalana constituït el 2001. Pertany al grup Premsa Andorrana SA (Premandsa) que durant la campanya de 2011 presidia Marc Vila, ministre de Relacions Exteriors entre 1993 i 1994 al govern d’Òscar Ribas –un dels principals accionistes– i ministre de Justícia i Interior al primer govern demòcrata de Toni Martí. Publicat els set dies de la setmana des de 1997, té una tirada de 4.000 exemplars i 19.000 lectors (el 60% subscriptors), segons les dades proporcionades pel propi periòdic.

EL PERIÒDIC D’ANDORRA

El febrer de 1997 El Periòdic d’Andorra es va incorporar als quioscs com el segon diari d’Andorra aportant “un salt qualitatiu” important, segons Pont i Guillamet. Va ser la primera incursió del grup editorial Zeta al Principat. Aleshores, el seu accionariat no era totalment andorrà sinó que l’empresa editora Andorrana de Publicacions SA estava participada també per capital espanyol. El grup Zeta, a través de la filial Ediciones Primera Plana, posseïa el 33% de les accions mentre que l’empresari andorrà Enric Dolsa tenia el 66% de la companyia i Gerard Flotats l’1% restant. El 2009 un grup d’empresaris andorrans va comprar la capçalera davant l’amenaça de tancament per la crisi que va patir el grup Zeta. Des d’aleshores, Enric Dolsa ha estat el seu president i Josep Anton Rossell, el seu director general[5]. Dolsa va pertànyer al Partit Liberal, amb el qual va arribar a ser cònsol Major d’Ordino entre 2000 i 2007, i posteriorment, es va integrar a les files d’Andorra pel Canvi. Quan es va escriure aquesta obra havia creat un partit propi de caràcter parroquial.

BON DIA

Va ser el primer diari gratuït en publicar-se a Andorra. Bon Dia va néixer el gener de 2004 com un mitjà “independent i allunyat de qualsevol servei a cap grup amb ideologia política”, segons la seva pròpia presentació a l’edició on-line. L’equip de redacció és molt reduït donat el seu contingut primordialment comercial. El seu posicionament editorial s’assenta, segons la seva pròpia presentació, en l’independència política, econòmica, social i cultural, el reforç dels valors nacionals, el recolzament a les relacions entre territoris pirinencs, i la professionalitat i rigor. Té una tirada de 6.000 exemplars els dies laborables. És propietat de La Veu del Poble SA, el seu president fundador va ser l’empresari andorrà Carles Naudi d’Areny de Plandolit i el seu director és Marc Segalés. El 2006 els editors van posar en marxa una altra edició a Lleida amb el mateix nom.

DIARI MÉS

És un diari d’informació general i alt contingut publicitari que es distribueix gratuïtament de dilluns a divendres al Principat i l’Alt Urgell. El seu contingut publicitari és elevat i publica una important secció d’anuncis classificats. Durant la legislatura socialdemòcrata i la campanya electoral de 2011 estava editat per Matèria Grisa, una societat conformada segons la recerca de Pont i Guillamet per les empreses Aira SL i Comunicació Efectiva SL, ambdues participades pel grup de comunicació català Grup 100. Des de la seva creació a l’octubre de 2005 havia aconseguit augmentar progressivament la seva tirada fins els 7.506 exemplars diaris, segons l’Oficina de Justificació de la Difusió espanyola. Recentment, ha estat adquirit pel grup empresarial La veu del Poble SA, que també edita el gratuït BonDia, i actualment es publica amb un nou format i imatge. El seu president és Carles Naudi i Marc Segalés, el seu director.

FÒRUM.AD

Setmanari centrat en temes econòmics i polítics, Fòrum.ad és la publicació més jove d’Andorra. Va néixer el setembre del 2009 com a versió impresa de la seva pàgina web. Marc Rodríguez explica en la seva investigació que l’impulsor i accionista principal de Fòrum va ser Jaume Ramisa, candidat per Andorra pel Canvi a les generals de 2009. Quan es va celebrar la campanya electoral de 2011, Ramisa ja no formava part d’ApC.

7 DIES

Aquest setmanari comercial va ser la primera publicació gratuïta en difondre’s al Principat el 1994. Té una tirada de 30.500 exemplars distribuïts en domicilis particulars, establiments comercials, hotels i restaurants d’Andorra i l’Alt Urgell lleidatà. Forma part del grup Premsa Andorrana SA. Amb un elevat contingut publicitari, les seves pàgines informatives es nodreixen principalment d’articles publicats al Diari d’Andorra.

AGÈNCIA DE NOTÍCIES ANDORRANA (ANA)

L’única agència de notícies genuïnament andorrana es va posar en marxa l’1 de desembre de 2008 amb l’objectiu de “nodrir els professionals de la comunicació i gabinets de premsa, a més d’institucions públiques i empreses privades, de contingut informatiu multimèdia”, segons la presentació del seu web. Ofereix als seus abonats, notícies d’actualitat del dia relacionades amb Andorra i els Pirineus en format escrit, fotografies i vídeos. A més de la faceta informativa també ofereix serveis com a gabinet de comunicació corporatiu multidisciplinar. Entre els seus abonats es troben la resta de mitjans de comunicació, partits polítics i moltes institucions andorranes. L’ANA forma part del grup Segarra i Terés, responsable de part de la campanya electoral de Demòcrates per Andorra el 2011. El seu director durant el període que ens ocupa va ser Albert Roig.

Malgrat les reduïdes dimensions del país, existeix a Andorra un potent entramat comunicatiu on els mitjans juguen papers diversos en àmbits molt concrets, buscant públics i ideologies específics. Cal destacar que des del 2009 la crisi econòmica ha forçat a molts d’aquests mitjans a prescindir d’una part de les seves plantilles de treballadors,[6] la qual cosa ha actuat, en línies generals, en detriment de la qualitat i la rutina de contrastació de les seves informacions, tot reproduint la mateixa inèrcia viscuda a d’altres mitjans europeus que també han patit dificultats econòmiques i han ajustat fortament la mà d’obra. Aquesta situació obre una bona oportunitat als gabinets de comunicació dels partits polítics que veuen com les seves informacions oficials arriben a publicar-se amb més facilitat de la manera que els interessa.

A la investigació sobre «La comunicación política de los tres partidos con representación parlamentaria en Andorra» realitzada el 2010, Marc Rodríguez[7] conclou que la propietat empresarial delimita la línia editorial de la premsa andorrana de pagament “amb un pes molt superior” al percebut a Espanya o a França a causa de “la vinculació dels propietaris amb l’activitat política en primera persona”. Assegura que la composició de l’accionariat condiciona la línia editorial “no tant per la convicció personal dels accionistes com per la decantació per un segment de mercat amb el que s’actua en conseqüència”. Així explica, com a exemple, que El Periòdic d’Andorra “busqués més afinitat” amb els lectors socialdemòcrates, malgrat que el seu president, Enric Dolsa, hagués militat “en diversos partits de centredreta”.

També recull en el seu estudi importants condicionants sobre l’estructura laboral dels mitjans que determinen la rutina periodística, una informació fonamental per al disseny de l’estratègia comunicativa dels emissors polítics durant la campanya electoral. L’únic rotatiu amb una secció específica sobre política va ser El Periòdic d’Andorra, que era també qui més redactors hi dedicava (dos). El Diari d’Andorra, però, comptava amb la contribució de la direcció en l’elaboració de notícies polítiques, ubicades a les pàgines de “nacional”. D’altra banda, els inferiors recursos humans i materials dels que disposen els gratuïts Més Andorra i Bondia “condicionen negativament la qualitat de les seves notícies i el seu grau d’exclusivitat” i fan prevaldre el “pragmatisme” per sobre de tot. Així que, els dos diaris de pagament “assumeixen el lideratge a l’hora de difondre exclusives i marquen de forma superior les diferents línies editorials (…) amb la finalitat d’aconseguir un públic segmentat i fidel”.

Fòrum AD és l’únic mitjà genuïnament digital ja que la resta de diaris es limiten a reproduir al seu web l’edició en paper amb més o menys marge per a la participació. L’experiència és molt positiva malgrat la seva joventut, ja que promou una participació directa real entre els lectors, que a través dels seus comentaris creen la línia editorial del mitjà i “construeixen l’edició que posteriorment es publicarà en paper,” apunta Rodríguez.

Pel que fa als mitjans audiovisuals, l’absència d’una autèntica pluralitat elimina la possibilitat d’una competència real per públics ideològicament diferenciats en el cas de la televisió. Segons Rodríguez, la recerca d’objectius comercials més amples explicaria l’escassa “bel·ligerància ideològica” de les ràdios en comparació amb la dels dos diaris de capçalera. En molts casos –argumenta– les emissores “caminen a remolc de les informacions que publica la premsa escrita i habitualment busquen les reaccions a aquelles notícies exclusives generades pels rotatius de pagament”. Tot i donar-se nivells de competència elevats entre algunes ràdios no existeixen estudis d’audiència ni mesuradors científics capaços de determinar la seva repercussió o implantació real entre la població, “així que no es busquen targets diferenciats”. Durant el període analitzat aquí, Andorra Televisió comptava amb dos redactors especialitzats en política que posteriorment reelaboraven la informació per a Ràdio Nacional, que disposa d’una plantilla inferior. Segons Rodríguez, la dinàmica ideològica del govern de torn està molt present a RTVA ja que “és freqüent” que aquest gaudeixi d’una “aparició quantitativa i qualitativament superior”, encara que reconeix que l’ens públic “tendeix a uns estàndards de qualitat superiors als de la resta de mitjans.” En el cas de Ràdio Valira –el buc insígnia al Principat de Cadena Pirenaica– un equip de cinc persones s’encarregava d’elaborar tres informatius nacionals i un magazine, sense que cap d’aquests professionals estigués dedicat en exclusiva a cobrir la informació política. El mateix ocorria a la Cadena SER-Principat d’Andorra, on tres professionals cobrien tota la graella de programació. De la seva banda, AD Ràdio disposava segons el mateix anàlisi de tres redactors i un coordinador per elaborar dos informatius diaris i per realitzar els espais de debat. “Aquest reduït dimensionament –conclou Rodríguez– influeix en la qualitat de les informacions (…) doncs no poden assumir el nivell de les peces elaborades per ATV i RNA en el seu conjunt.” Tanmateix, és destacable l’èxit dels magazins radiofònics de Ràdio Valira i SER-Andorra que gràcies a la seva pluralitat van aconseguir la presència i col·laboració habitual a les seves tertúlies de representants de tots els grups parlamentaris durant la legislatura 2009-2011. Les tres emissores van celebrar debats radiofònics entre tots els candidats nacionals i parroquials durant la campanya.

Per últim, l’Agència de Notícies Andorrana “ha canviat de manera considerable la dinàmica de comunicació, no sols política sinó també social i periodística en general”. La possibilitat de subscripció per a mitjans de comunicació, institucions públiques i partits polítics converteix l’ANA “en l’actor més potent avui en dia per rebre, processar i difondre informacions”. Als mitjans amb menys recursos els ofereix la possibilitat barata d’accedir a un ampli espectre d’informacions sense necessitat de desplaçar-se, ni de dedicar recursos específics. Això ha motivat “l’homogeneïtzació de les informacions, especialment les de tipus polític als rotatius gratuïts i a les ràdios amb menys recursos humans” i ha situat l’agència com l’únic mitjà al qual “cap partit pot discriminar si vol gaudir de notorietat pública”. Al contrari, els partits troben a l’ANA el millor canal possible per aconseguir la màxima difusió dels seus missatges. Des de la seva fundació, l’agència ha anat incrementant la plantilla progressivament a causa de la creixent demanda dels seus serveis. A més, “la percepció d’una línia editorial és més feble que a la resta de mitjans” analitzats per Marc Rodríguez, tot i la seva pertinença al grup comunicatiu que va capitanejar la campanya electoral de DA.

Tornar a «Context mediàtic andorrà» (→)

Tornar a «Aproximació al sistema electoral i context polític» (→)

NOTES.
[1] Rodríguez, Marc. La comunicación política de los tres partidos con representación parlamentaria en Andorra. 2010. Investigació realitzada com a projecte del Màster en Gestió de la Comunicació Política i Electoral de la Universitat Autònoma de Barcelona, curs 2009-2010. Tutor: Joaquim Puig. Director: Pere-Oriol Costa.

[2] Pont Sorribes, Carles i Guillamet Lloberas, Jaume. Història de la premsa andorrana 1917-2005. Universitat Pompeu Fabra, Departament de periodisme, grup de recerca del periodisme. Publicat pel Govern d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà. 2009.

[3] La iniciativa es va prendre en consideració a la sessió del Consell General del 24 de novembre de 2011 i es va aprovar definitivament el 17 de maig de 2012 amb els vots favorables dels consellers de DA i l’abstenció del PS. Va ser la primera iniciativa legislativa popular (ILP) a la història que arriba a ser votada pel parlament andorrà.

[4] Marc Vila va prendre possessió com a ministre d’Interior i Justícia el maig de 2011 amb la resta de membres del govern de Toni Martí però el juliol de 2012 va dimitir després de poc més d’un any al càrrec. Va ser substituit per Xavier Espot.

[5] En el moment d’editar aquesta obra, el càrrec de director general havia estat eliminat de l’organigrama.

[6] Segons les dades recollides per Marc Rodríguez (2010), el 2009 Bon Dia es va desfer del 20% de la seva plantilla inicial i el 2010, Premandsa va acomiadar al 20% dels seus treballadors del Diari d’Andorra i AD Ràdio. A més, la plantilla de RTVA es va congelar pel seu enorme dèficit públic i durant diversos exercicis no es va contractar a cap persona eventual fins que a principis de 2012, el nou director general va acomiadar a 14 treballadors. A l’abril de 2011, el diari Més Andorra va estar a punt de tancar la seva edició a Andorra i a Lleida, encara que finalment va ser adquirit pel grup que edita el Bon Dia.

[7] Marc Rodríguez és periodista i consultor polític júnior. Durant l’edició d’aquesta obra formava part de l’equip de comunicació del govern d’Antoni Martí. Va participar activament a la campanya electoral de Demòcrates per Andorra encarregant-se de les relacions amb els  mitjans de comunicació i executant l’estratègia a les xarxes socials.