Andorra disposa d’una Llei de finançament electoral que, en desenvolupament de la Constitució, «construeix diversos canals preventius per orientar la campanya electoral per la via de la igualtat i la transparència»[1]. La institució encarregada de vetllar pel compliment d’aquestes normes és el Tribunal de Comptes, l’informe del qual es tramet al Consell General per a la seva aprovació i posterior tramitació al Govern. En la fase prèvia a l’elaboració de l’informe esmentat, la Junta Electoral controla el finançament del procés electoral i remet les dades pertinents al Tribunal de Comptes[2]. Els instruments establerts per regular el finançament electoral són diversos.
En primer lloc, s’exigeix un administrador electoral per a cada candidatura i un compte bancari específic per a les despeses electorals. Aquest administrador, el nom del qual s’ha de comunicar a la Junta Electoral, és responsable dels ingressos, despeses i la comptabilitat de la candidatura. A més, no pot ser candidat a cap llista. El compte bancari també s’ha de comunicar a la Junta Electoral en les 24 hores següents a la seva obertura. Tots els fons destinats a sufragar les despeses electorals, sigui quina sigui la seva procedència, s’han d’ingressar en aquests comptes bancaris i un cop acaba la campanya només es podrà disposar del saldo sobrant (si n’hi ha) per pagar –en els 50 dies posteriors a la votació– despeses electorals contretes prèviament. A més, totes les persones, entitats, empreses o partits que aportin diners a la campanya han de fer constar el seu nom, domicili i número de passaport[3].
En segon lloc, es preveu una subvenció estatal per a les candidatures amb representació compatible amb les aportacions privades de capital. L’Estat subvenciona les despeses ocasionades a les candidatures que concorrin a les eleccions generals, encara que en cap cas la quantitat serà superior a la xifra de despeses declarades i justificades pel Tribunal de Comptes. La llei preveu una subvenció de 300 euros per cada escó aconseguit al Consell General, a més de 10 euros per cada vot rebut per a la candidatura, sigui a la circumscripció nacional o a la parroquial. El Govern concedeix bestretes de les subvencions esmentades a les candidatures dels partits (o coalicions) que hagin aconseguit representants en les últimes eleccions generals. Aquest avançament no pot excedir el 30% de la quantitat total percebuda en els últims comicis i estarà disponible abans de l’inici de la campanya. Si la bestreta supera la subvenció que posteriorment resulti de l’escrutini, les candidatures estan obligades a tornar la diferència. A més, queda explícitament prohibida l’aportació de fons «provinents de qualsevol administració pública, entitat parapública, de dret públic o societat pública així com de persones (físiques o jurídiques) que prestin serveis o subministraments a les administracions públiques». També es prohibeix l’aportació de fons provinents de l’estranger[4].
En tercer lloc, la Llei imposa un límit de 6.000 euros per a les aportacions de particulars a la campanya[5].
Aquestes normes exigeixen una transparència i agilitat considerables en els pagaments a proveïdors, clients, etc. Les candidatures tenen l’oportunitat de recuperar una bona part del que han invertit en la campanya, reduint el cost real, sempre que aconsegueixin representació parlamentària. A més, es poden beneficiar de l’avançament d’importants sumes de diners, de manera que augmenta la seva capacitat d’actuació i d’emprendre accions comunicatives durant la campanya. No obstant això, aquest sistema perjudica clarament els partits extraparlamentaris i amb menys recursos, ja que els condemna a jugar en inferioritat de condicions. A més de la manca inicial de mitjans (atès que són extraparlamentaris, no compten amb ingressos importants), també se’ls nega la possibilitat de la bestreta de la subvenció que els correspondria en cas d’obtenir escons. És un sistema que «retroalimenta» els partits consolidats i margina els petits, impedint-los créixer si no és a costa de l’esforç econòmic de les aportacions privades de capital. Per contra, el fet de no haver fixat un llindar de vots mínim per accedir al Consell General –com ocorre a altres parlaments europeus que acostumen a situar-lo entre el 3% i el 5% dels sufragis vàlids emesos– facilita i compensa lleugerament les possibilitats dels més petits d’obtenir representació parlamentària, a través de la circumscripció nacional, cosa que no succeeix a altres parlaments.
La qüestió del finançament públic no és intranscendent en el dia a dia de la campanya, donat que es consideren despeses electorals, que posteriorment poden recuperar-se, la publicitat i propaganda dirigida a promoure el vot de les candidatures per qualsevol mitjà, el lloguer de locals per celebrar actes, la remuneració a personal no permanent que presti els seus serveis, mitjans de transport i despeses de desplaçaments de candidats o dirigents, telecomunicacions i correspondència, interessos dels crèdits demanats per a la campanya, i totes les despeses de funcionament i organització generats des de la convocatòria d’eleccions fins a la proclamació de càrrecs electes[6]. Possibilitats comunicatives que els grans poden projectar amb més solvència i coartades en gran mesura per als partits amb menys recursos de partida.
Tornar a «Aproximació al sistema electoral i context polític» (→)
NOTES.
[1] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Exposició de motius.
[2] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Articles 11 i 12, títol IV.
[3] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Articles 1, 2, 3 i 4, títol I.
[4] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Articles 5, 6, 7 i 8, títol II.
[5] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Article 9, títol II.
[6] Llei qualificada de finançament electoral aprobada pel Consell General en sessió del dia 15 de desembre de 2000. Article 10, títol III.
Andorra, del porta a porta al 2.0 