El sistema electoral andorrà, regulat en diverses lleis refoses i reformades, uneix la tradició de la representació proporcional del parlamentarisme espanyol i l’elecció majoritària directa, pròpia del sistema semipresidencialista francès. Andorra desplega un sistema mixt d’elecció similar al del Bundestag alemany o al de les cambres baixes del Japó i Rússia.
L’elecció dels 28 representants del Consell General es realitza mitjançant un doble procediment, amb paperetes i urnes separades per a cada circumscripció (nacional o parroquial)[1]. El recompte de cadascuna d’elles segueix un procediment diferent. El «tot o res» dels sistemes majoritaris dirimeix l’elecció dels dos consellers corresponents a cadascuna de les set parròquies. Els altres 14 de la circumscripció nacional s’escullen mitjançant un sistema de representació proporcional específic anomenat “la resta més elevada”.
Les set parròquies es conformen com a districtes plurinominals on es trien dos candidats respectivament (14 en total). Per ser escollits, els aspirants han d’obtenir la majoria simple dels vots emesos a cada districte. Segons l’article 57 de la Llei electoral, «seran elegits els candidats de la candidatura més votada» sent proclamats consellers generals, quedant exclosos de representació parlamentària, els aspirants de la resta de candidatures[2]. La llei preveu una segona volta entre els més votats, en cas que es produís un empat entre dues o més candidatures. Queda totalment descartat el repartiment de consellers, ja que si després de la segona volta es torna a repetir l’empat «s’efectuarà un sorteig», introduint en una urna les paperetes de les candidatures finalistes i extraient-ne una a l’atzar per part del president de la mesa electoral[3].
Per a l’elecció dels 14 consellers generals de la circumscripció nacional s’utilitza el sistema proporcional de la “resta més elevada”. A aquest efecte, a cada candidatura li correspondran tants escons com resulti de dividir el nombre dels seus vots pel quocient electoral. El quocient es determina dividint el nombre total de vots emesos entre 14[4]. Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els 14 càrrecs, en compliment de l’article 58, els escons restants s’adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin “la resta més elevada”, començant el repartiment per la candidatura amb la “resta més elevada” [5].
La resta és allò que resulta matemàticament de dividir el nombre total de vots de cadascuna de les candidatures pel quocient electoral. Són els vots sobrants de cada llista que no han arribat a la xifra expressada pel quocient electoral. Per exemple:
Quocient electoral = 8.350 : 14 = 596,42 (597per arrodoniment)[6]
candidatura A. 3.000 vots : 597 = 5 escons + 15 resta = 5 escons
candidatura B. 2.550 vots : 597 = 4 escons + 162 resta = 4 escons
candidatura C. 1.975 vots : 597 = 3 escons + 184 resta = 3 escons
candidatura D. 825 vots : 597 = 1 escó + 228 resta = 2 escons
D’altra banda, les candidatures presenten llistes tancades en ambdues circumscripcions estant obligades a incloure tants noms com places vacants hi ha, més tres suplents. Així doncs, les llistes nacionals estan compostes per 14 candidats i 3 suplents, l’ordre correlatiu dels quals determina els parlamentaris electes en funció dels vots aconseguits[7]. En les candidatures de les circumscripcions parroquials, per la seva banda, han de figurar necessàriament dos candidats acompanyats de tres suplents[8].
Segons Michael J. Sodaro[9] els sistemes majoritaris en què el guanyador s’ho emporta tot (winner-take-all), com a la circumscripció parroquial, presenten importants inconvenients. El principal és la bretxa entre el percentatge de vots populars rebuts i el d’escons aconseguits. Suposant que només es presentessin dues candidatures en un districte territorial i que aquestes rebessin el 51% i el 49% dels vots respectivament, el perdedor es quedaria sense res i no trobaria una translació realista i justa en el parlament que reflectís el nombre de suports populars que ha rebut en les urnes. Sumat aquest problema en totes les demarcacions territorials, el sistema majoritari «pot crear una diferència significativa entre el percentatge de vot d’un partit i el seu percentatge de vots en l’assemblea nacional». Un altre inconvenient, continua Sodaro, és que sol castigar els partits petits, ja que «per obtenir un percentatge significatiu d’escons un partit ha de ser capaç de presentar candidats viables a tot el país, pràcticament a tots els districtes». Es donarien, per tant, resultats injustos i amb una significativa diferència entre el percentatge de vot rebut i el d’escons aconseguits.
Aquests problemes podrien quedar relativament compensats gràcies a la proporcionalitat amb la qual es tria a l’altra meitat del parlament andorrà, ja que “la voluntat dels legisladors –explica el politòleg andorrà Univers Bertrana– va ser la d’evitar tant com fos possible les majories absolutes”. Els partidaris d’aquest sistema insisteixen que la proporcionalitat representa millor les divisions polítiques d’un país i les diverses orientacions de l’electorat. No obstant això, recorda Sodaro, els crítics sostenen que la pluralitat de partits que es fonamenta en les cambres parlamentàries amb el sistema proporcional pot dificultar enormement la governabilitat, com de fet va ocórrer a Andorra durant la V legislatura de la democràcia (2009-2011), la qual cosa va precipitar la convocatòria de les eleccions generals que analitzem en aquest estudi. El principal desavantatge del sistema parlamentari, doncs, és la seva «proclivitat a incrementar la probabilitat de bloquejos parlamentaris, inestabilitat governamental, ineficiència, ineficàcia i el seu caràcter impersonal».
Tornar a «Aproximació al sistema electoral i context polític» (→)
[1] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 52, títol II, capítol primer.
[2] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 57, títol II, capítol segon.
[3] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 57, títol II, capítol segon.
[4] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 58, títol II, capítol segon.
[5] Si malgrat això es produís un empat en l’adjudicació de restes es resoldria a favor de la candidatura amb un nombre més gran de vots absoluts. I si, tot i així, es produís un empat es resoldria per sorteig segons preveu l’article 58 de la Llei electoral (28/2007 de 22 de novembre).
[6] Fixi’s el lector que l’arrodoniment del quocient electoral en aquest exemple hauria de ser a la baixa (596 i no 597). Hem preferit mantenir inalterat l’exemple que reprodueix la Llei electoral, en el seu article 58 del capítol segon, i introduir una advertència en aquesta nota.
[7] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 50, títol II, capítol primer.
[8] Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. Article 49, títol II, capítol primer.
[9] Sodaro, Michael J. Política y ciencia política. Una introducción. Mc Graw Hill. Universidad George Washington i UNED, 2006
Andorra, del porta a porta al 2.0 