Eleccions legislatives, només candidats i electors andorrans

Fotografia tradicional dels 28 Consellers Generals a les escales de Casa de la Vall. VI legislatura. Fotografia: Demòcrates per Andorra

Fotografia tradicional dels 28 Consellers Generals a les escales de Casa de la Vall (VI legislatura sortida de les eleccions del 3 d’abril de 2011). Per primera vegada a la història el parlament andorrà està conformat per dues meitats exactes d’homes i de dones. Fotografia: Demòcrates per Andorra.

Segons la Carta Magna i la Llei electoral són electors i elegibles tots els andorrans que estiguin en ple ús dels seus drets polítics[1]. Aquest univers és enormement reduït, ja que només una minoria dels habitants del país pot votar per raó de la seva nacionalitat. Tots els andorrans majors d’edat gaudeixen del dret al sufragi quedant exclosos els residents actius i passius[2], que conformen les ¾ parts de la població. Segons el cens electoral, l’abril de 2011 posseïen dret a vot 21.852 persones. En un país amb 32.962 andorrans i 85.053 habitants (dades oficials del cens de població al tancament de 2010 publicades pel Departament d’Estadística del Govern) significa que una quarta part de la població (25’70%) decideix el futur de la totalitat.

El 61’2% dels que habiten aquestes valls són immigrants europeus[3]que queden exclosos de la vida política del país. A més, només els andorrans poden accedir “en condicions d’igualtat” a les funcions i càrrecs públics. En compliment de l’article 25 de la Constitució, l’exercici dels càrrecs institucionals “queda reservat als andorrans”[4]. La Carta Magna també reconeix als nacionals el dret en exclusiva “de lliure creació de partits polítics”[5]. Per tal que un immigrant pugui aconseguir la nacionalitat ha de contreure matrimoni amb un andorrà/ana o demostrar 20 anys de residència efectiva i continuada al país[6].

Andorra també disposa d’un gran nombre de nacionals residint a l’estranger de manera temporal. Es tracta, sobretot, de joves estudiants establerts en els centres universitaris de Catalunya i el sud de França que passen llargues temporades fora de casa. És difícil saber exactament quantes persones es troben en aquesta situació, ja que les últimes dades registrades pel Departament d’Estadística del Govern corresponen a 2005. Llavors, 634 joves de fins a 20 anys estudiaven en universitats de França o Espanya. Les xifres des d’aleshores han augmentat encara que es desconeixen les magnituds. A més, el mateix departament calcula que el 2009, hi havia 269 estudiants en nivells no universitaris que residien a l’estranger.

Aquesta circumstància ha animat molts partits a portar la precampanya fins a aquestes ciutats, especialment a Barcelona que sol acollir presentacions de programes electorals abans de l’inici oficial de la campanya, amb l’objectiu de mantenir un cert cordó umbilical i engrescar a aquests estudiants a votar pel seu partit. Aquestes visites compleixen una altra funció estratègica i és la d’aprofitar la proximitat geogràfica de ciutats a l’estranger per anticipar les seves propostes uns dies –esquivant la prohibició nacional de demanar el vot explícitament– i garantir-se a més la cobertura dels mitjans de comunicació andorrans.

Tornar a “Aproximació al sistema electoral i context polític” →

NOTES.

[1] Constitució andorrana, article 51, títol IV, capítol I (1993).

[2] Segons l’Estatut dels residents, publicat al web del Ministeri d’Exteriors, la residència activa “es concedeix a les persones que volen treballar a Andorra i que ja tenen un contracte de treball”, mentre que la passiva alberga “a les persones que volen residir a Andorra sense exercir una activitat professional o lucrativa”. La condició indispensable per poder obtenir el permís de residència a Andorra com a treballador assalariat és tenir un lloc de treball.

[3] Segons l’últim cens de població publicat pel Departament d’estadística, el desembre de 2010, Andorra albergava 52.053 residents estrangers (26.688 espanyols, 13.100 portuguesos, 5.088 francesos, 1.117 britànics i 6.061 ciutadans d’altres nacionalitats diverses).

[4] Constitució andorrana, article 25, capítol IV (1993).

[5] Constitució andorrana, article 26, capítol IV (1993).

[6] El 25 d’octubre de 2010 es va votar al Consell General un projecte de llei que pretenia reduir a 15 anys el temps de residència necessari per accedir a la nacionalitat andorrana. Encara que no va tirar endavant pels vots en contra d’ApC i CR, el 75% de la població es va manifestar a favor de la reducció i el 16% en contra, segons una enquesta realitzada pel Centre de Recerca Sociològica (CRES).